Psoriasi i èczemes a la pell

Qualsevol alteració de la pell en la seva capacitat de barrera cutània es tradueix en una alteració dermatològica que, segons la intensitat, pot evolucionar a problemes cutanis greus.

Els èczemes cutanis són un grup de malalties en les quals existeix una inflamació de la pell. Es caracteritzen per una picor intensa i per la seva gran varietat de formes clíniques, així com de causes que els poden produir.

Les principals patologies de la pell són la dermatitis atòpica i la psoriasi.
La pell és la primera barrera cutània del nostre cos enfront dels agents tòxics exteriors, evita la pèrdua dels fluids corporals i manté constant la temperatura de l'organisme per al correcte funcionament dels òrgans vitals.
L'ozó posseeix la qualitat de ser un potent germicida, amb un marcat efecte analgèsic i antiinflamatori, i actua molt eficaçment en la inactivació o eliminació de tot tipus de microorganismes patògens, com ara bacteris, fongs i virus.

Amb l'ozonoteràpia modulem la resposta del sistema immunitari, inhibint el creixement excessiu de les cèl·lules de l'epidermis i promovent la seva normal funcionalitat (la psoriasi comença en el sistema immunitari, principalment en unes cèl·lules de la sang anomenades limfòcits).

Així doncs, amb la seva acció inmunomoduladora, està especialment indicat en pacients amb patologies derivades d'un dèficit immunològic.

A més, el seu poder regeneratiu activa la micro-circulació, la qual cosa augmenta l'arribada d'oxigen a tots els teixits tractats i activa els factors de creixement.

El tractament és molt senzill i ràpid. Les sessions s'apliquen normalment dues vegades per setmana. Els resultats es poden notar des del primer dia. No té efectes secundaris i després del tractament es pot seguir amb l'activitat normal diària.

Els efectes del tractaments són molt positius en un gran nombre dels casos que hem tractat.
TANCAR
Les lesions d'èczema es caracteritzen per la combinació d'envermelliment (eritema), lesions sobreelevades (pàpules) i ocasionalment l'aparició de vesícules o bé escates, segons el temps d'evolució de les lesions.

Si ens trobem davant d'una lesió aguda (que fa pocs dies que ha aparegut) veurem que la pell està molt vermella, calenta, amb formació de vesícules de líquid transparent que, sovint, es trenquen i ocasionen la formació de crostes superficials.

Si les lesions perduren en el temps, veurem que la pell afectada cada vegada és més seca, engruixida i amb producció d'escates. En alguns casos més crònics, pot aparèixer un engrossiment de la pell secundari al gratat persistent.
La dermatitis atòpica (o èczema atòpic) és una malaltia dermatològica caracteritzada per lesions seques, escatoses, i molt pruriginoses. Les plaques vermelles apareixen en general entre l'edat de tres mesos i dos anys. Aproximadament 10% dels nens en són afectats. Els seus efectes acostumen a minvar i desaparèixer a partir dels dotze anys.

La dermatitis atòpica sobrevé en individus genèticament predisposats a les seves manifestacions (per exemple l'asma, la rinitis al·lèrgica, les al·lèrgies).

En el 60% dels casos, un dels pares és atòpic.
Un dels factors predominants en la gènesi de la dermatitis atòpica és la sequedat cutània.
La psoriasi és una malaltia que pateixen 100 milions de persones al món i es calcula que a Espanya afecta el 2,3% de la població, és a dir aproximadament un milió d'personas.

No és una malaltia contagiosa ni indica una higiene descuidada, encara que sí té cert component genètic que s'hereta de pares a fills.

La psoriasi pot aparèixer a qualsevol edat, sol fer-ho amb major freqüència en dos moments de la vida, entre els vint i els trenta anys i entre els cinquanta i els seixanta anys.

Les persones que pateixen psoriasi poden tenir major risc de patir altres malalties com la diabetis, artritis psoriàsica, malalties cardiovasculars i depressió, entre d'altres.

La psoriasi apareix en forma de brots, amb períodes de millora entre ells (el que es coneix com remissió).

Existeixen diferents tipus de psoriasi i un mateix pacient pot patir quadres diferents al llarg de l'evolució de la seva malaltia. S’ha d'abordar de forma global, atenent no només als símptomes de la pell sinó també a l'afectació en articulacions, risc cardiovascular o repercussió que pugui tenir sobre la qualitat de vida del pacient.

És important valorar la possibilitat d'una artritis psoriàsica, de manera que el pacient ha d'informar de qualsevol indici com pot ser el mal d'esquena crònic, sobretot durant la nit i que no desapareix amb repòs, dolors en les articulacions, inflamació dels dits o dels tendons.
Són organismes de dimensions microscòpiques i algunes espècies requereixen grans augments per poder ser observades, que estan molt difosos per tot tipus de mitjans naturals, fins i tot els més extrems, com les fonts termals, els llacs salats i els ambients sense gens d'oxigen. Són unicel·lulars que clàssicament pertany al regne Monera. És el regne més primitiu de tots, i agrupa les formes de vida més senzilles: els procariotes. El seu nom prové de les paraules gregues pro (abans) i karyos (nucli), és a dir, "abans del nucli", referent a la manca de membrana nuclear, principal diferència amb els organismes eucariotes.

La cèl·lula bacteriana és procariota, és a dir, no té nucli, i també li falten molts dels orgànuls que trobem en les cèl·lules dels eucariotes. Es multipliquen per divisió, i ho fan a gran velocitat quan es troben en unes condicions ambientals adequades.

El seu estudi constitueix, avui dia, una branca independent de la biologia, la bacteriologia, de gran interès industrial i mèdic.
Els fongs són un grup d'organismes que sempre s'havien inclòs en el món dels vegetals, però que actualment es consideren com un regne independent per les seves peculiars característiques: no realitzen la fotosíntesi, molts no tenen cel·lulosa a la paret de les seves cèl·lules, la seva substància de reserva és el glicogen (substància típica dels animals) i es reprodueixen per espores. Les espores són cèl·lules reproductores envoltades d'unes capes que les permeten resistir condicions molt desfavorables de temperatura i humitat, però que quan les condicions són bones germinen i originen un nou individu.

Des de fa molt de temps se'ls ha utilitzat com a font directa d'aliment, com els bolets i les tòfones, així com en la fermentació de diversos productes alimentaris, com ara el vi, la cervesa o la salsa de soja. Més recentment, s'utilitzen els fongs com a font d'antibiòtics utilitzats en la medicina.

La disciplina de la biologia que estudia els fongs és la micologia, i sovint se la considera part de la botànica, tot i que els fongs són més propers als animals que a les plantes.
En biologia, un virus (del llatí virus, «toxina" o "verí») és un agent infecciós microscòpic que només pot multiplicar-se dins de les cèl·lules d'altres organismes.

Els virus infecten tots els tipus d'organismes, des d'animals i plantes, fins bacteris i arqueges. Els virus són massa petits per poder ser observats amb l'ajuda d'un microscopi òptic, de manera que es diu que són submicroscòpics; encara que existeixen excepcions entre els Virus nucleocitoplasmáticos d'ADN de grans dimensions, com ara el megavirus, el qual s'aconsegueix veure a través de microscòpia òptica 1.
Els limfòcits són les cèl·lules que participen en una resposta immunitària específica. Es diferencien en limfòcits B i limfòcits T.

Els limfòcits B són un component essencial del sistema immunitari adaptatiu. Suposen el 15% del total, i adquireixen la seva immunocompetència en la medul·la òssia. La seva finalitat és formar part en la immunitat humoral, és a dir, aquella que està ocasionada per anticossos. Al contacte amb l'antigen, pot convertir-se bé en cèl·lula efectora (plasmòcits), o bé en cèl·lules de memòria, les quals estaran disposades davant una segona exposició de l'organisme a aquest antigen.

Els limfòcits T, suposen el 85% del total. La seva finalitat és la immunitat cel·lular, és a dir, aquella que està ocasionada per cèl·lules. Al seu contacte amb l'antigen poden ser cèl·lules de memòria o bé cèl·lules efectores. Són cèl·lules centrals en la funció i regulació del sistema immunitari adaptatiu o cel·lular dels vertebrats. Aquests ataquen i destrueixen cèl·lules pròpies tumorals o infectades. A més de tenir funcions directes, com la citotoxicitat o la citòlisi, regulen el funcionament del seu propi llinatge i el d’altres mitjançant contactes cel·lulars i mediadors solubles, denominats citoquines. Els limfòcits T que provenen de les cèl·lules mare s’originen a la medul·la òssia i d’allà passen al tim, on maduren. És per aquesta raó, que se’ls anomena limfòcits T.
El sistema immunitari (també anomenat sistema immunològic) és una xarxa complexa de cèl·lules, teixits i òrgans que funcionen en equip per defensar-nos dels gèrmens. Ajuda als nostres cossos a reconèixer aquests "invasors" i a mantenir-los fora del nostre organisme i, si no pot, trobar-los i desfer-se'n.

Si el nostre sistema immune no funciona bé, pot causar seriosos problemes. El resultat pot ser malalties entre les quals s'inclouen:

- Al·lèrgia i asma: respostes immunes a substàncies que en general no són perjudicials.

- Malalties per deficiència immunològica: trastorns que es produeixen quan falta un o diversos dels components que formen el sistema immunitari.

- Malalties autoimmunes: trastorns que causen que el sistema immune atac per error a les nostres pròpies cèl·lules i òrgans