Lesions esportives

Una lesió esportiva, en el seu terme més ampli, fa referència al tipus de lesió que es produeix amb més freqüència durant la pràctica esportiva o l'exercici.

Qualsevol pot patir lesions esportives, independentment del seu nivell o experiència. Algunes lesions esportives són accidentals, altres es deuen a un mal entrenament, equip inadequat, manca de condicionament o a un escalfament o estirament inadequat. Aquests tipus de lesions afecten més del 80 per cent dels esportistes en actiu.
A CEMU intentem evitar el quiròfan sempre que sigui possible i aquest és l’objectiu que apliquem per a la recuperació de gran nombre de lesions esportives.
Lesions o patologies que fa pocs anys no podíem remeiar sense l'ús del bisturí, actualment podem resoldre mitjançant l'aplicació de tècniques molt menys invasives.

Són freqüents les lesions de genolls, com les tendinitis rotulianes, lesions dels lligaments, esquinços de genoll, lesions de menisc.
Pel que fa a braços, habitualment ens trobem amb epicondilitis (colze de tenista) i la tendinitis d’espatlla
A les cames, les lesions que veiem amb més freqüència són la fascitis plantar.

Les lesions provocades per la pràctica de l'esport, troben una sorprenent millora amb les teràpies cel·lulars. És la teràpia més implantada avui dia,probada amb molt d'èxit en esportistes professionals d'élit.

El sérum ric en citocines, el plasma ric en plaquetes o les cèl·lules mare són utilitzades pel nostre organisme per donar ordres i provocar una reacció biològica que acabi regenerant els teixits propis. Si les separem de la sang del pacient i les infiltrem a la zona lesinada, en altes concentracions, el teixit es renova més ràpidament.
TANCAR
En la nostra societat la pràctica esportiva és habitual i no únicament pels esportistes d’elit. El tennis, el golf, el futbol, el ciclisme, el basquet o córrer formen part de la nostra vida quotidiana i per tant podem estar tots exposats a patir en qualsevol moment una lesió “esportiva”.

Les lesions poden passar per diferents motius: accidents, mala pràctica d’entrenament, ús inadequat del material i equips, deficient condició física, exercicis d’escalfament o estirament mal realitzats, excés d’exercici, etc.
Els tendons són una part del múscul, de consistència forta i que uneixen els músculs amb els ossos. Estan formats principalment per fibres de col·lagen de tipus I. Els tendons es poden inflamar causant les tendinitis.

Els tendons del voltant del genoll es poden inflamar després d’algun sobreesforç o d’algun traumatisme.

Quan la tendinitis es localitza a l’espatlla, típic de nedadors, tennistes i llançadors de peses son provocats en general pels moviments repetitius amb aixecament del braç per sobre del cap pot provocar l’esquinçament i inflamació dels músculs de l’espatlla.
Un lligament és un teixit resistent que uneix diferents estructures anatòmiques. En el cas dels lligaments articulars, són els que uneixen i estabilitzen els ossos entre si en les articulacions, permeten el moviment natural i restringeixen aquells moviments anatòmicament anormals, impedint lesions.

El lligament es pot trencar amb un sobre esforç intens com, per exemple, en una caiguda o un colp molt fort.
Un esquinç és l'estripada, distensió o estirament excessiu d'un lligament. Normalment és degut a un moviment brusc, caiguda, cop o una forta torsió de l'articulació, que fa superar la seva amplitud normal. També es denomina "torçament" o "torçadura" en llenguatge comú.

Els esquinços causen dolor, inflamació i restricció funcional. Es distingeix entre esquinços benignes, quan els lligaments estan només distesos, i esquinços greus, quan hi ha hagut una ruptura de lligaments.
El menisc és una estructura fibrocartilaginosa en forma de mitja lluna que, només omple parcialment la cavitat de l'articulació. Els meniscs de genoll (intern i extern) són dues peces que actuen com coixinets entre la tíbia i el fèmur.

La seva funció és augmentar la superfície de contacte entre els elements de l'articulació i dissipar el pes del cos, així com donar estabilitat al genoll. D'aquesta forma es redueix la fricció dels cartílags articulars i s'evita que pateixin un desgast excessiu durant el moviment.

Els meniscs es poden trencar per una flexió o torsió excessiva i brusca del genoll. Aquest és el cas de les lesions esportives i els trencaments en persones joves.

Amb l'edat, el teixit degenera i perd resistència, de forma que pot trencar-se per un traumatisme menor, per exemple en aixecar-se bruscament des de la posició d’ajupir. Aquest és el tipus de trencament més freqüent en majors de 45 anys.
L'epicondilitis (també anomenada 'colze de tenista') és una inflamació de l'epicòndil (prominència òssia que està situada a la part externa de l'húmer) i dels tendons que s'hi insereixen.

És habitual en els que practiquen tenis o pàdel , però també en jugadors de golf, basquet i beisbol.

És una síndrome produïda per sobrecàrrega sobre els músculs de l’avantbraç. El símptoma característic és dolor a la cara externa del colze acompanyat de dolor i dificultat per a realitzar moviments del canell i de l’avantbraç.

La fàscia plantar és un teixit gruixut i elàstic a la planta del peu, que va des del taló fins a la zona sota dels dits.

La inflamació d'aquesta estructura és el que coneixem com fascitis plantar. Designa un quadre de símptomes inespecífics a la planta del peu, sobretot a la part del taló i a la zona mitja del peu.
Les citocines són un tipus de molècules senyalitzadores que són utilitzades àmpliament en la comunicació cel·lular.

Són capaces de comunicar-se entre si un cop s'han activat.

El terme citocina agrupa una gran i diversa família de reguladors polipeptídics produïts àmpliament arreu del cos. Són proteïnes, pèptids o glicoproteïnes.
Les plaquetes són orgànuls que tenim tots a la nostra sang, i que juguen un paper primordial en la reparació i regeneració natural dels teixits lesionats, en contenir grànuls plens de substàncies químiques que, quan s'alliberen, dirigeixen la complexa cascada d'estímuls que mobilitzaran la resposta reparadora i el teixit lesionat s'acabarà curant.
Les cèl·lules mare són la matèria primera del cos; a partir d'elles es generen totes les altres cèl·lules amb funcions especialitzades. Sota les condicions adequades en el cos o en un laboratori, les cèl·lules mare es divideixen per formar més cèl·lules anomenades cèl·lules filles.

Aquestes cèl·lules filles es converteixen en noves cèl·lules mare (autorenovació) o en cèl·lules especialitzades (diferenciació) amb una funció més específica, com cèl·lules sanguínies, cèl·lules cerebrals, cèl·lules del múscul cardíac o cèl·lules òssies. Cap altra cèl·lula del cos té la capacitat natural de generar nous tipus de cèl·lules.