Bibliografia Ozonoteràpia

==> THE JOURNAL OF ALTERNATIVE AND COMPLEMENTARY MEDICINE
Volume 9, Number 2, 2003, pp. 251–256
© Mary Ann Liebert, Inc.
Bernardino-Effect Ozone therapy on muscle oxygenation

==> Is it true that ozone is always toxic? The end of a dogma
Velio Bocci ⁎
Department of Physiology, University of Siena, via A. Moro 2, Siena 53100, Italy
Received 9 March 2006; revised 22 June 2006; accepted 22 June 2006
Available online 27 June 2006

==> A physicochemical investigation on the effects of ozone on blood
Valter Travagli a, Iacopo Zanardi a, Antonella Silvietti b, Velio Bocci c,∗
a Department of Pharmaceutical Chemistry and Technology, University of Siena, Siena, Italy
b Central Laboratory of Clinical Analysis, Polyclinic, University of Siena, Siena, Italy
c Department of Physiology, University of Siena, Siena, Italy
Received 26 April 2007; received in revised form 25 June 2007; accepted 26 June 2007
Available online 30 June 2007

==> Scientific and Medical Aspects of Ozone Therapy. State of the Art
Velio Alvaro Bocci
Department of Physiology, University of Siena, Siena, Italy
Received for publication May 26, 2005; accepted August 26, 2005 (ARCMED-D-05-00204).

==> Tropospheric Ozone Toxicity vs. Usefulness of Ozone Therapy - Velio Alvaro Bocci - Dept. of Physiology, University of Siena, Italy - Received for publication July 21, 2006; acepted September 8, 2006 ( ARCMED-D-06-0O302)

==> DECLARACION DE MADRID SORE LA OZONOTERAPIA - ISBN 978-84-608-1833-5 - www.isco3.org.

==>DECLARACIÓN DE MADRID SOBRE LA OZONOTERAPIA
Aprobada por el “Encuentro Internacional de Escuelas de Ozonoterapia”, celebrado
en la Real Academia Nacional de Medicina, en Madrid el 3 y 4 de junio de 2010, bajo
los auspicios de la Asociación Española de Profesionales Médicos en Ozonoterapia
(AEPROMO)

==> El ozono en la salud
J. de la Mata* & MªR. de Felipe Antón**
*Clínica Nuestra Señora del Valle, General Rodrigo 13, E-28003 Madrid; **Centro de Ciencias Medioambientales
(CSIC), Serrano 115 bis, E-28006 Madrid.

==> Mechanisms of Action Involved in Ozone
Therapy: Is healing induced via a mild
oxidative stress?
Masaru Sagai1 and Velio Bocci2*

==> International Scientific Committee of
Ozone Therapy -Non-recommended routes of application in ozone therapy

==>OZONE - A new Medical Drug by Velio Bocci Medical Doctor, Specialist in Respiratory and Haematology and Emeritus Professor of Physiology at the University of Siena - Italy.

==> OZONOTERAPIA: APLICACIONES CLÍNICAS - Fundació IL3 - UNIVERSITAT DE BARCELONA.

==> The Ozone Enigma in Medicine. The Biochemical Relationship between Ozone and Body Fluids May Account for its Biological, Therapeutic and Toxic Effects V.BOCCI, L.BIANCHI, A.LARINI - UNIVERSITY OF SIENA, ITALY

==> International Scientific Committee
of Ozone Therapy -SOP: ISCO3/CLI/00/34
Version: 1
Date: 08/10/2017 Title: ISCO3/CLI/00/34 Treatment of Tonsillitis with Ozone

==> EL USO DEL OZONO EN MEDICINA
Renate Viebahn Haensler.

 

 

Pl. Comte Guifré, núm. 1, local 3 Vapor Gran | 08221 | TERRASSA
Tel. 937 885 395 | Mòb. 663 177 417 | info@cemu.cat
Web Mèdic Acreditat. Veure més informació
nº Sanitat: ED8689599 |
Avís Legal
Avís Legal

La present informació i avís (en endavant, el "Avís Legal") regula l'ús del servei d'accés i utilització del Web www.cemu.cat

CEMU Centre Mèdic Utset, com a responsable de la web informa que té el seu domicili social a Pl. Compte Guifré, n. 1, local 3; amb CIF número B64524309 i inscrita en el Registre Mercantil de Barcelona: Tom 39563, Foli 207, Full B350570.

La utilització de la Web atribueix la condició d'usuari de la web (en endavant, el "Usuari") i implica l'acceptació plena de totes i cadascuna de les disposicions incloses en aquest Avís Legal en la versió publicada per CEMU Centre Mèdic Utset en el moment mateix en què l'Usuari accedeixi a la web. CEMU Centre Mèdic Utset es reserva el dret a modificar unilateralment, en qualsevol moment i sense previ avís, la presentació i configuració dels continguts i els serveis del Web, així com les condicions requerides per a la seva utilització quan això sigui convenient per a la seva millor prestació.

El contingut de la present web està protegit per les lleis de propietat intel·lectual.

Aquests continguts han de ser usats de forma correcta i licita per l'usuari i, en particular resta obligat a utilitzar aquests continguts de forma diligent, correcta i lícita. No podran utilitzar-se els continguts de forma contrària a la llei, a la moral o als bons costums acceptats en ordre públic.

Aquesta web pot establir enllaços a altres pàgines web que pertanyen a tercers sobre els quals CEMU Centre Mèdic Utset no té cap control, no assumint cap responsabilitat ni compromís sobre la informació continguda en aquestes pàgines ni dels serveis o productes que en elles s'inclogui o s'ofereixi.

Està prohibida la transmissió de qualsevol tipus de dades que vostè pugui realitzar a aquesta Web, o a altres pertanyents a tercers els links podrà trobar dins d'aquesta Web, que atempti contra els drets de propietat de tercers, siguin obscens, pornogràfics, difamatoris, de caràcter amenaçador o material que pugui ser considerat delicte o falta en virtut del vigent Codi Penal. Queda prohibida la reproducció, còpia, distribució, transformació o modificació de continguts (textos, imatges, veus o estructura) tret que es compti amb l'autorització expressa i per escrit del titular dels drets adquirits.

L'usuari es compromet a utilitzar la web de conformitat amb la llei, el present Avís Legal, i altres avisos, reglaments d'ús i instruccions posats en el seu coneixement, així com amb la moral i els bons costums generalment acceptats i l'ordre públic i es s'abstindrà d'utilitzar la web amb fins o efectes il·lícits, prohibits en el present Avís Legal, lesius dels drets i interessos de tercers.

CEMU Centre Mèdic Utset es reserva el dret a denegar o retirar l'accés al web, en qualsevol moment i sense necessitat de preavís, a aquells usuaris que incompleixin aquestes Condicions Generals.

De conformitat amb la Llei Orgànica de Protecció de Dades de 15/1999 de 13 de desembre, li comuniquem que la finalitat d'aquest lloc web no és la recollida de dades dels usuaris. No obstant l'anterior procedeix a la recollida de dades personals mitjançant formularis per prestar determinats serveis com contactar, respondre a una consulta o enviament de documentació. L'informem així mateix que l'usuari pot en qualsevol moment exercir el seu dret d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició amb relació a les seves dades personals si fos el cas o bé realitzant un escrit a aquest efecte i remetent-lo a info@cemu.cat o a l'adreça postal de la nostra entitat.
| Política de privadesa | Data Actualització: 2-08-2019
Una de les formes d'obtenir energia per part de nostres cèl·lules, la base de la nostra estructura física, és a partir de la combustió del sucre que ingerim amb els aliments i així obtenim una espècie de "gasolina cel·lular" que es coneix com ATP. Si la combustió és amb oxigen, per cada molècula de glucosa obtenim 36 ATPs, però sense oxigen només obtenim 2 ATP s, per això preferim utilitzar la via de l'oxigen. Aquí és on comencen els problemes, aquest sistema deixa uns materials de rebuig, els radicals lliures, altament tòxics per a altres funcions de la pròpia cèl·lula, tan tòxics que poden arribar a matar-la. Naturalment les nostres cèl·lules, que viuen des de fa milers d'anys, han desenvolupat mecanismes per eliminar-los o reutilitzar-los; llavors, es preguntaran, on és el problema?

És sorprenent que, al final, els nostres avis tinguessin raó quan deien que tenien les articulacions oxidades: resulta que ens oxidem com vulgars metalls, no arribem ni a metalls preciosos!

Resulta que la gran evolució del segle XX ens ha demostrat que l'envelliment no és un fenòmen inalterable i els científics han començat a estudiar quines són les causes d'aquest procés. Una de les teories de l'envelliment més acceptades, no l'única, és la que defensa que els Radicals Lliures s'acumulen en la cèl·lula i aquesta mort precoçment intoxicada. 'Caram !! això vol dir que si puc desintoxicar les meves cèl·lules, viuran més temps i jo amb elles! Aquesta és la base de la nova medicina del segle XXI, la Medicina Antienvelliment o Antiaging, una especialitat mèdica que ens ajuda a conèixer i combatre els processos que ens fan envellir.

És difícil transmetre el joc d'equilibris que es mantenen entre les cèl·lules i el seu entorn, però en qualsevol situació estables ha d'haver dos platets en la bàscula, en un d'ells hi ha els processos oxidants, promotors de Radicals, com ara al'exercici massa intens, els menjars abundants, l'estrés, les malalties en general, el tabac o la pol·lució i en l'altre els antioxidants, mitjans de defensa contra ells e que podem agrupar en dos nivells principals, interns, que alhora es divideixen en intracel·lulars i extracel·lulars, i externs, que vam adquirir amb el menjar. Molt menys els més importants i eficaços són els intracel·lulars, substàncies enzimàtiques de la pròpia cèl·lula que s'encarreguen de la seva neutralització. Però en cas que se'ns escapin alguns a l'exterior actuen els sistemes extracel·lulars tipus àcid úric, ferritina i els externs tipus vitamina E, vitamina C o alguns aminoàcids com la cisteïna o la metionina presents en molts aliments.

Mentre el nostre cos es manté jove i ufanós mantenir aquest equilibri és senzill, però que les nostres funcions comencen a decaure la capacitat de neutralització, d'una banda, disminueix i la capacitat d'oxidació, per contra, augmenta. Així, progressivament, anem trencant aquest important i delicat sistema d'equilibri i anem entrant en un període de decadència anomenat vellesa.

No es pensin que amb un par de pastanagues, una fruita i una copa de vi aconseguirem l'eterna joventut. Cada cas és un món i per això necessitem experts que ens assessorin personalment sobre cadascun dels nostres hàbits de vida i disposarem així de l'oportunitat d'escollir el millor si ens ve de gust, al cap ia la fi el coneixement només ens fa més lliures per a triar la nostra opció, però no s'equivoquin!
Els estats d'immunodepressió han augmentat la seva prevalença en els últims anys. Són persones amb les defenses extremadament baixes el que representa una gran porta d'entrada per a qualsevol infecció vírica o bacteriana. El risc de contraure malalties infeccioses és extremadament alt i pot ser greu. Als esporàdics casos d'inmunodepresiones primàries se li sumen cada vegada més els provinents de tractaments per tumors malignes, malalties autoimmunes, trasplantaments i fonamentalment, la infecció per VIH, que es va transformar, sense dubte, en la principal causa.

Un estat d'immunodepressió és un estat on un pacient pot tenir un o diversos problemes per defensar d'agents infecciosos externs, pot ser contra algun agent infecciós en concret o contra múltiples agents.
A conseqüència dels processos metabòlics del nostre organisme, com la respiració o la digestió, diàriament es produeixen milions de radicals lliures, que no són més que productes residuals (semblants als que produeix un motor que, en cremar el seu carburant, genera fums nocius), que es van acumulant al llarg del temps, i produeixen l'oxidació.

Alguns processos i substàncies poden incrementar l'oxidació en el nostre organisme i, per tant, afavorir el procés d'envelliment: la contaminació ambiental, fumar, el consum elevat de begudes alcohòliques, el consum elevat de greixos, l'activitat esportiva excessiva, la sobreexposició a les radiacions solars, les situacions d'estrès elevat i sostingut, entre d'altres.

El nostre organisme disposa de mecanismes antioxidants fisiològics, però l'aportació de tractaments antioxidants incrementa l'eficàcia d'aquests mecanismes, a més dels efectes derivats de la capacitat antioxidativa els mateixos aliments ingerits.

També hi ha un grup de substàncies anomenades de forma genèrica antioxidants que bloquegen o atenuen l'efecte negatiu dels radicals lliures, anomenades substàncies antioxidants: les vitamines C i E, el betacarotè o provitamina A, el seleni, el zinc i el coure. La dieta mediterrània inclou, de forma natural, una proposta molt rica en antioxidants.
La malaltia vascular perifèrica (EVP) consisteix en un dany o obstrucció en els vasos sanguinis més allunyats del cor: les artèries i venes perifèriques. Les artèries i venes perifèriques transporten sang cap i des dels músculs dels braços i les cames i els òrgans de l'abdomen. La EVP pot també afectar les artèries que porten sang al cap (veure Malaltia de les artèries caròtides). Quan la EVP afecta només a les artèries i no a les venes, es denomina «malaltia arterial perifèrica» (EAP). Els principals tipus de EVP són els coàguls sanguinis, la inflor (inflamació) i l'estrenyiment i l'obstrucció dels vasos sanguinis.

Les malalties de les artèries poden ocasionar obstruccions arterials, aneurismes aòrtics ... i les malalties de les venes poden ocasionar coàguls sanguinis venosos, embòlia pulmonar, flebitis o varius.
Es parla d'insuficiències cardíaques quan la funció del cor està alterada o no bomba prou sang com proveir als òrgans, músculs i teixits de l'organisme. Quan el cor comença a fallar, l'organisme ho detecta immediatament i posa en marxa els mecanismes compensatoris, de manera que molts pacients no arriben a percebre els símptomes anormals que manifesta el cor. Aquests mecanismes només són eficaços durant cert temps, de manera que arriba un moment en què l'organisme no pot remeiar la fallada en el bombament del cor.
La psoriasis és una malaltia que pateixen 100 milions de persones al món i es calcula que a Espanya afecta el 2,3% de la població, és a dir aproximadament un milió d'personas.

No és una malaltia contagiosa ni indica una higiene descuidada, encara que sí té cert component genètic que s'hereta de pares a fills.

La psoriasi pot aparèixer a qualsevol edat, sol fer-ho amb major freqüència en dos moments de la vida, entre els vint i els trenta anys i entre els cinquanta i els seixanta anys.

Les persones que pateixen psoriasi poden tenir major risc de patir altres malalties com la diabetis, artritis psoriàsica, malalties cardiovasculars i depressió, entre d'altres.

La psoriasi apareix en forma de brots, amb períodes de millora entre ells (el que es coneix com remissió).

Existeixen diferents tipus de psoriasi i un mateix pacient pot patir quadres diferents al llarg de l'evolució de la seva malaltia. S’ha d'abordar de forma global, atenent no només als símptomes de la pell sinó també a l'afectació en articulacions, risc cardiovascular o repercussió que pugui tenir sobre la qualitat de vida del pacient.

És important valorar la possibilitat d'una artritis psoriàsica, de manera que el pacient ha d'informar de qualsevol indici com pot ser el mal d'esquena crònic, sobretot durant la nit i que no desapareix amb repòs, dolors en les articulacions, inflamació dels dits o dels tendons.
Les lesions d'èczema es caracteritzen per la combinació d'envermelliment (eritema), lesions sobreelevades (pàpules) i ocasionalment l'aparició de vesícules o bé escates, segons el temps d'evolució de les lesions.

Si ens trobem davant d'una lesió aguda (que fa pocs dies que ha aparegut) veurem que la pell està molt vermella, calenta, amb formació de vesícules de líquid transparent que, sovint, es trenquen i ocasionen la formació de crostes superficials.

Si les lesions perduren en el temps, veurem que la pell afectada cada vegada és més seca, engruixida i amb producció d'escates. En alguns casos més crònics, pot aparèixer un engrossiment de la pell secundari al gratat persistent.
La dermatitis atòpica (o èczema atòpic) és una malaltia dermatològica caracteritzada per lesions seques, escatoses, i molt pruriginoses. Les plaques vermelles apareixen en general entre l'edat de tres mesos i dos anys. Aproximadament 10% dels nens en són afectats. Els seus efectes acostumen a minvar i desaparèixer a partir dels dotze anys.

La dermatitis atòpica sobrevé en individus genèticament predisposats a les seves manifestacions (per exemple l'asma, la rinitis al·lèrgica, les al·lèrgies).

En el 60% dels casos, un dels pares és atòpic.
Un dels factors predominants en la gènesi de la dermatitis atòpica és la sequedat cutània.
Són organismes de dimensions microscòpiques i algunes espècies requereixen grans augments per poder ser observades, que estan molt difosos per tot tipus de mitjans naturals, fins i tot els més extrems, com les fonts termals, els llacs salats i els ambients sense gens d'oxigen. Són unicel·lulars que clàssicament pertany al regne Monera. És el regne més primitiu de tots, i agrupa les formes de vida més senzilles: els procariotes. El seu nom prové de les paraules gregues pro (abans) i karyos (nucli), és a dir, "abans del nucli", referent a la manca de membrana nuclear, principal diferència amb els organismes eucariotes.

La cèl·lula bacteriana és procariota, és a dir, no té nucli, i també li falten molts dels orgànuls que trobem en les cèl·lules dels eucariotes. Es multipliquen per divisió, i ho fan a gran velocitat quan es troben en unes condicions ambientals adequades.

El seu estudi constitueix, avui dia, una branca independent de la biologia, la bacteriologia, de gran interès industrial i mèdic.
Els fongs són un grup d'organismes que sempre s'havien inclòs en el món dels vegetals, però que actualment es consideren com un regne independent per les seves peculiars característiques: no realitzen la fotosíntesi, molts no tenen cel·lulosa a la paret de les seves cèl·lules, la seva substància de reserva és el glicogen (substància típica dels animals) i es reprodueixen per espores. Les espores són cèl·lules reproductores envoltades d'unes capes que les permeten resistir condicions molt desfavorables de temperatura i humitat, però que quan les condicions són bones germinen i originen un nou individu.

Des de fa molt de temps se'ls ha utilitzat com a font directa d'aliment, com els bolets i les tòfones, així com en la fermentació de diversos productes alimentaris, com ara el vi, la cervesa o la salsa de soja. Més recentment, s'utilitzen els fongs com a font d'antibiòtics utilitzats en la medicina.

La disciplina de la biologia que estudia els fongs és la micologia, i sovint se la considera part de la botànica, tot i que els fongs són més propers als animals que a les plantes.
En biologia, un virus (del llatí virus, «toxina" o "verí») és un agent infecciós microscòpic que només pot multiplicar-se dins de les cèl·lules d'altres organismes.

Els virus infecten tots els tipus d'organismes, des d'animals i plantes, fins bacteris i arqueges. Els virus són massa petits per poder ser observats amb l'ajuda d'un microscopi òptic, de manera que es diu que són submicroscòpics; encara que existeixen excepcions entre els Virus nucleocitoplasmáticos d'ADN de grans dimensions, com ara el megavirus, el qual s'aconsegueix veure a través de microscòpia òptica 1.
L'ozó (O3) és una molècula triatòmica composta per tres àtoms d'oxigen. Cada àtom d'oxigen alliberat s'uneix a una altra molècula d'oxigen (O2), formant molècules d'Ozó (O3).

A temperatura i pressió ambientals l'ozó és un gas d'olor acre i generalment incolor, però en grans concentracions pot tornar-se lleugerament blavós. Si es respira en grans quantitats, pot provocar una irritació als ulls i / o gola, la qual sol ocórrer després de respirar aire fresc per alguns minuts.

L'ozó té diverses aplicacions en el camp de la medicina, constituint l'ozonoteràpia. Els efectes de l'ozó sobre l'organisme es poden resumir en els següents punts:

- Tonifica i reforça les parets estomacals, prevenint úlceres i altres trastorns digestius.

- Actua sobre els agents causants de l'acidesa i mal alè, neutralitzant els mateixos amb rapidesa.

- Alt poder cicatritzant, reduint considerablement el temps de curació de nafres, ferides i úlceres, així com el risc d'infecció.

- Elimina els bacteris productors de càries, sense afectar l'esmalt, contribuint d'aquesta manera a una millor higiene dental.

- Dissoldre totalment l'àcid úric.

- Actua sobre centres nerviosos disminuint les tensions i la sensació d'angoixa.

- L'acció germicida i antitòxic de l'ozó, permet la realització de desinfeccions de l'organisme.

- Tractament de malalties respiratòries (asma, afeccions bronquials, tos ferina), afeccions cutànies (nafres, úlceres úlceres, varicoses, etc.) i malalties de l'aparell digestiu.

El lumbago, lumbàlgia, dolor lumbar, és un dolor a la zona baixa de l'esquena, més coneguda com a zona lumbar, i és causat per afeccions en determinades parts d'aquesta àrea, com les vèrtebres o les estructures dels teixits tous com músculs , lligaments, nervis i discs intervertebrals. Sol estar causat per tensions musculars i altres malalties com ara l'artritis o l'artrosi.

Als Estats Units és la causa més comuna de discapacitat relacionada con el treball i la segona malaltia neurològica més frequent - només el mal de captació es més comuna. A Espanya, el 2000, era la primera causa d'incapacitat laboral a la població activa menor de 45 anys

Pot ser aguda, subaguda o crònica segons la seva durada.
El nom d’aquest trastorn nerviós prové del nervi ciàtic, el nervi més ample i llarg de tot el cos. Aquest nervi comença en diversos nivells de la columna vertebral i les seves ramificacions s’uneixen per formar un sol tronc nerviós. La seva funció en el cos és transmetre els impulsos nerviosos per realitzar la majoria dels moviments de tota aquesta zona corporal.

Aquest nervi s’estén cap a la genoll i aquí es divideix en dues petites branques les quals continuen cap al peu. El seu llarg recorregut i grans dimensions fan al nervi ciàtic particularment vulnerable a la pressió o dany. Provoca, quan hi ha trastorns, un dolor intens especialment que comença a la zona lumbar i s’estén pels glutis, cuixes i cames fins arribar al peu.
El mal d'esquena és una patologia molt freqüent en la població, habitualment d'origen desconegut, que el diagnòstic és bàsicament clínic i no basat en proves d'imatge i que pot tractar-se a partir de diferents tècniques, encara que cada vegada més s’implanten els tractament conservadors que es combinen amb Plasma Ric en Plaquetes o bé amb cèl·lules mare, aquest sembla ser el futur immediat del seu definitiu tractament.
L'hèrnia discal és una malaltia en què part del disc intervertebral (nucli polpós) es desplaça cap a l'arrel nerviosa, la pressiona i produeix lesions neurològiques. Al voltant de l'1% de la població posseeix discapacitat crònica per aquest motiu.
Una contractura muscular és una contracció continuada i involuntària del múscul o algunes de les seves fibres que apareix al realitzar un esforç. Es manifesta com una inflor de la zona, que implica dolor i alteració del normal funcionament del múscul.
L'inflamació muscular és una resposta de l'organisme davant de qualsevol lesió o invasió de bacteris que serveix per dirigir certs mecanismes de defensa cap al punt en què es localitza el malestar. Mitjançant aquest fenomen augmenta l'aportació de sang que permet que els glòbuls blancs traspassin els vasos sanguinis i es dirigeixin a la zona afectada amb més facilitat per destruir possibles microorganismes invasors.

Pot ser causat per esforç excessiu, cop fort, una estrebada sobtat, i els símptomes que es donen són sensació de calor, mal enrogiment de la zona, dificulad de moviment entre altres.
En biologia, un virus (del llatí virus, «toxina" o "verí») és un agent infecciós microscòpic que només pot multiplicar-se dins de les cèl·lules d'altres organismes.

Els virus infecten tots els tipus d'organismes, des d'animals i plantes, fins bacteris i arqueges. Els virus són massa petits per poder ser observats amb l'ajuda d'un microscopi òptic, de manera que es diu que són submicroscòpics; encara que existeixen excepcions entre els Virus nucleocitoplasmáticos d'ADN de grans dimensions, com ara el megavirus, el qual s'aconsegueix veure a través de microscòpia òptica 1.
fongs
Els fongs són un grup d'organismes que sempre s'havien inclòs en el món dels vegetals, però que actualment es consideren com un regne independent per les seves peculiars característiques: no realitzen la fotosíntesi, molts no tenen cel·lulosa a la paret de les seves cèl·lules, la seva substància de reserva és el glicogen (substància típica dels animals) i es reprodueixen per espores. Les espores són cèl·lules reproductores envoltades d'unes capes que les permeten resistir condicions molt desfavorables de temperatura i humitat, però que quan les condicions són bones germinen i originen un nou individu.

Des de fa molt de temps se'ls ha utilitzat com a font directa d'aliment, com els bolets i les tòfones, així com en la fermentació de diversos productes alimentaris, com ara el vi, la cervesa o la salsa de soja. Més recentment, s'utilitzen els fongs com a font d'antibiòtics utilitzats en la medicina.

La disciplina de la biologia que estudia els fongs és la micologia, i sovint se la considera part de la botànica, tot i que els fongs són més propers als animals que a les plantes.
bacteris
Són organismes de dimensions microscòpiques i algunes espècies requereixen grans augments per poder ser observades, que estan molt difosos per tot tipus de mitjans naturals, fins i tot els més extrems, com les fonts termals, els llacs salats i els ambients sense gens d'oxigen. Són unicel·lulars que clàssicament pertany al regne Monera. És el regne més primitiu de tots, i agrupa les formes de vida més senzilles: els procariotes. El seu nom prové de les paraules gregues pro (abans) i karyos (nucli), és a dir, "abans del nucli", referent a la manca de membrana nuclear, principal diferència amb els organismes eucariotes.

La cèl·lula bacteriana és procariota, és a dir, no té nucli, i també li falten molts dels orgànuls que trobem en les cèl·lules dels eucariotes. Es multipliquen per divisió, i ho fan a gran velocitat quan es troben en unes condicions ambientals adequades.

El seu estudi constitueix, avui dia, una branca independent de la biologia, la bacteriologia, de gran interès industrial i mèdic.
Els refredats són processos lleus deguts normalment a virus que afecten el tracte respiratori superior durant un període de 3 a 6 dies.

Després d'un període d'incubació de 24 a 72 h, el començament és brusc, però els símptomes d'un refredat són lleus. Un refredat comença gairebé bé sempre amb irritació de gola i obstrucció nasal. Normalment, unes hores més tard es desenvolupen els altres símptomes del refredat, entre els quals podem incloure esternuts, mal de coll lleu, febre baixa, mals de cap i dolors musculars moderats i tos.

El refredat es contagia ràpidament a través de diminutes gotes en parlar, per la respiració, en tossir, esternudar i per mitjà de les mans.

Els refredats rares vegades causen complicacions serioses, però poden provocar altres complicacions, com una sinusitis o infeccions d'oïda. Pot també agreujar l'asma i augmenta el risc d'infeccions del tracte respiratori inferior.

Quan tenim un refredat cal evitar ambients freds i canvis bruscos de temperatura, evitar llocs tancats plens de gent i evitar el tabac.

Hi ha mesures general que poden ajudar a la feina del nostre sistema immunològic, com tapar-se bé per no passar fred, cuidar l'alimentació perquè sigui equilibrada i no ens faltin vitamines o ferro o àcids grassos, dormir les hores necessàries i una actitud positiva, optimista, perquè els treballs científics demostren que si estem feliços el sistema immunitari treballa millor.
La migranya és un tipus de mal de cap que es caracteritza per episodis repetits de gran intensitat, que poden impedir a la persona afectada desenvolupar les seves activitats, i que solen durar hores o inclús diversos dies. És una malaltia tres vegades més comuna en dones que en homes i, generalment, s'inicia abans dels trenta anys i no més tard dels cinquanta anys.

És freqüent que hi hagi antecedents familiars.

El dolor és típicament unilateral (fa mal la meitat del cap), de caràcter pulsatiu (com un batec), i pot anar acompanyat de nàusees, vòmits i intolerància a la llum i al soroll. Es distingeixen dues varietats de migranya: amb aura i sense aura. L'aura és un conjunt de símptomes neurològics, generalment visuals (llums rutilants o visió borrosa), que solen precedir el mal de cap i duren entre quinze i trenta minuts.

Altres manifestacions són els trastorns de la sensibilitat i dificultats en l'expressió del llenguatge.

Les migranyes poden durar des de quatre fins a setanta-dues hores. Són mals de cap crònics que poden presentar-se només una o dues vegades a l'any, o tan freqüentment com cada dia.
La rinitis és una irritació i inflamació del revestiment mucós del nas, caracteritzada clínicament per un o més símptomes: rinorrea, tos, pruïja (picor intensa) nasal, congestió, drenatge (secreció) postnasal. La rinitis també pot produir problemes per a poder dormir bé, afectar les orelles, i fins i tot problemes d’aprenentatge.

La causa de la rinitis pot ser deguda als virus, bacteris o irritants.

Simptomes: Picor nasal, producció de moc aquòs i líquid a més de tossir amb freqüència. La inflamació produeix enrogiment de la gola, els ulls congestionats, que fan coïssor i llàgrimes abundants. Com que tota la mucosa del nas està congestionada, el pacient no pot respirar lliurement i amb facilitat i els sinus maxilars i frontals poden estar també congestionats. Això pot afavorir la sinusitis que provoquen mal de cap, malestar i de vegades irritabilitat.

Els símptomes es confonen sovint amb els d’un refredat comú, però en la rinitis no hi ha pas febre i el refredat dura menys.
La grip és una infecció de les vies respiratòries causada pel virus Influenza i que s'encomana fàcilment d'una persona a una altra. A Catalunya arriba amb l'hivern, la majoria de les vegades a partir de la segona quinzena de desembre, i s'incrementa habitualment durant les primeres setmanes de gener.
La grip s'estén de forma considerable entre la població general, sobretot en infants, adolescents i adults joves en molt poques setmanes. En malalts de risc o d'edat avançada, pot produir una mortalitat remarcable per les complicacions associades a la malaltia, ja que contribueix a descompensar altres malalties de base.

No s'ha de confondre el refredat amb la grip, tot i que també és una malaltia causada per virus. La grip apareix com a epidèmia a l'hivern, coincidint amb els mesos de fred. Comença de cop, amb febre alta (39 o 40ºC), dolors musculars, mal de cap i de coll, malestar general, nas tapat i tos seca. Pot provocar diarrees, nàusees i vòmits (sobretot en infants). La febre que provoca la grip dura de quatre a cinc dies, i la tos i el cansament poden durar tres setmanes.
La dermatitis atòpica (o èczema atòpic) és una malaltia dermatològica caracteritzada per lesions seques, escatoses i molt pruriginoses. Les plaques vermelles apareixen en general entre l'edat de 3 mesos i 2 anys. Aproximadament 10% dels nens són afectats. Els seus efectes solen disminuir i desaparèixer a partir dels 12 anys.

La dermatitis atòpica sobrevé en individus genèticament predisposats a la atopia i les seves manifestacions (per exemple l'asma, la rinitis al·lèrgica, les al·lèrgies). En el 60% dels casos, un dels pares és atòpic.

Un dels factors predominants en la gènesi de la dermatitis atòpica és la sequedat cutània.
Els èczemes són un grup de malalties en les qual existeix una inflamació de la pell. A vegades s’utilitza la paraula “dermatitis” com a sinònim (per exemple: èczema o dermatitis atòpica). Es caracteritzen per la pruïja i per la seva gran varietat de formes clíniques, així com de causes que el poden produir.
Una al·lèrgia és una reacció del nostre sistema immunològic cap a alguna cosa que no molesta a la majoria de les altres persones. Les persones que tenen al·lèrgies solen ser sensibles a més d'una cosa. Les substàncies que solen causar reaccions solen ser el pol·len, els àcars de la pols, el pèl d'animals, alguns aliments, picades d'insectes o medicines, entre els més coneguts.

Els científics creuen que tant els gens com l'ambient tenen alguna cosa a veure amb això. Normalment, el sistema immunològic combat els gèrmens. És el sistema de defensa del cos. No obstant això, en la majoria de les reaccions al·lèrgiques respon a una falsa alarma.

Les al·lèrgies poden provocar degotejos nasals, esternuts, picor, borradures, edema (inflor) o asma. Els símptomes varien. Tot i que les al·lèrgies poden fer que se senti malament, en general no són letals. No obstant això, una reacció severa anomenada anafilaxi sí que pot ser-ho.
Podem definir les mucoses com a la “pell” que recobreix la boca, el nas, la tràquea, els bronquis, l'aparell digestiu o la vagina i que produeixen secrecions com les llàgrimes, la saliva o el suc gàstric que contenen substàncies i cèl·lules del sistema immunològic que eviten la invasió dels teixits interns
El sistema immunològic (també anomenat sistema immunitari) és una xarxa complexa de cèl·lules, teixits i òrgans que funcionen en equip per defensar-nos dels gèrmens. Ajuda als nostres cossos a reconèixer aquests "invasors" i a mantenir-los fora del nostre organisme i, si no pot, trobar-los i desfer-se'n.

Si el nostre sistema immune no funciona bé, pot causar seriosos problemes. El resultat pot ser malalties entre les quals s'inclouen:

Al·lèrgia i asma: respostes immunes a substàncies que en general no són perjudicials.

Malalties per deficiència immunològica: trastorns que es produeixen quan falta un o diversos dels components que formen el sistema immunitari.

Malalties autoimmunes: trastorns que causen que el sistema immune atac per error a les nostres pròpies cèl·lules i òrgans.
El sistema immunitari (també anomenat sistema immunològic) és una xarxa complexa de cèl·lules, teixits i òrgans que funcionen en equip per defensar-nos dels gèrmens. Ajuda als nostres cossos a reconèixer aquests "invasors" i a mantenir-los fora del nostre organisme i, si no pot, trobar-los i desfer-se'n.

Si el nostre sistema immune no funciona bé, pot causar seriosos problemes. El resultat pot ser malalties entre les quals s'inclouen:

Al·lèrgia i asma: respostes immunes a substàncies que en general no són perjudicials.

Malalties per deficiència immunològica: trastorns que es produeixen quan falta un o diversos dels components que formen el sistema immunitari.

Malalties autoimmunes: trastorns que causen que el sistema immune atac per error a les nostres pròpies cèl·lules i òrgans.
L'asma és una malaltia crònica dels pulmons que inflama i estreta les vies respiratòries. (Les malalties cròniques són malalties que duren molt de temps). L'asma causa períodes repetits de sibilacions (xiulets en respirar), pressió al pit, dificultat per respirar i tos. Amb freqüència la tos es presenta a la nit o en les primeres hores del matí.

L'asma afecta persones de totes les edats, però en general comença durant la infància.

Per entendre l'asma és necessari saber com funcionen les vies respiratòries. Les vies respiratòries són tubs que condueixen l'aire que entra i surt dels pulmons. En les persones que pateixen d'asma, les vies respiratòries estan inflamades (inflades). Això fa que siguin molt sensibles i tendeixin a reaccionar fortament a la inhalació de certes substàncies.

Quan les vies respiratòries reaccionen, els músculs que les envolten es contrauen. Això les estreta i fa que arribi menys aire als pulmons. La inflor també pot empitjorar i estrènyer les vies respiratòries encara més. Les cèl·lules de les vies respiratòries poden produir més mucositat de l'habitual, el que també pot estrènyer més les vies respiratòries.

Aquesta reacció en cadena pot causar símptomes d'asma.
El sistema immunitari ( també anomenat sistema inmunològic) és una xarxa complexa de cèl·lules, teixits i òrgans que funcionen en equip per defensar-nos dels gèrmens. Ajuda als nostres cossos a reconèixer aquests "invasors" i a mantenir-los fora del nostre organisme i, si no pot, trobar-los i desfer-se'n.

Si el nostre sistema immune no funciona bé, pot causar seriosos problemes. El resultat pot ser malalties entre les quals s'inclouen:

Al·lèrgia i asma: respostes immunes a substàncies que en general no són perjudicials.

Malalties per deficiència immunològica: trastorns que es produeixen quan falta un o diversos dels components que formen el sistema immunitari.

Malalties autoimmunes: trastorns que causen que el sistema immune atac per error a les nostres pròpies cèl·lules i òrgans.
L'asma és una malaltia crònica dels pulmons que inflama i estreta les vies respiratòries. (Les malalties cròniques són malalties que duren molt de temps). L'asma causa períodes repetits de sibilacions (xiulets en respirar), pressió al pit, dificultat per respirar i tos. Amb freqüència la tos es presenta a la nit o en les primeres hores del matí.

L'asma afecta persones de totes les edats, però en general comença durant la infància.

Per entendre l'asma és necessari saber com funcionen les vies respiratòries. Les vies respiratòries són tubs que condueixen l'aire que entra i surt dels pulmons. En les persones que pateixen d'asma, les vies respiratòries estan inflamades (inflades). Això fa que siguin molt sensibles i tendeixin a reaccionar fortament a la inhalació de certes substàncies.

Quan les vies respiratòries reaccionen, els músculs que les envolten es contrauen. Això les estreta i fa que arribi menys aire als pulmons. La inflor també pot empitjorar i estrènyer les vies respiratòries encara més. Les cèl·lules de les vies respiratòries poden produir més mucositat de l'habitual, el que també pot estrènyer més les vies respiratòries.

Aquesta reacció en cadena pot causar símptomes d'asma.
És la inflor i inflamació de les vies aèries principals cap als pulmons . Aquesta inflor estreta les vies respiratòries , la qual cosa dificulta la respiració i causa altres símptomes , com tos .

Pot ser aguda , que és quan els símptomes només han estat presents per un període curt . O pot ser crònica és una afecció perllongada , almenys 3 mesos .

La bronquitis gairebé sempre segueix a un refredat o una infecció seudogripal. Al principi, afecta el nas, els sins paranasals i la gola i després es propaga a les vies respiratòries que van als pulmons.

Els símptomes de la bronquitis són, entre altres :

Molèstia al pit
Tos que produeix moc ; pot ser transparent o verd groguenc
Fatiga
Febre , usualment baixa
Dificultat respiratòria que empitjora amb activitat
Sibilàncies , en persones amb asma
Fins i tot després que la bronquitis aguda s'hagi resolt , es pot presentar una tos seca i molesta que es perllonga per 1 a 4 setmanes.
Podem definir les mucoses com a la “pell” que recobreix la boca, el nas, la tràquea, els bronquis, l'aparell digestiu o la vagina i que produeixen secrecions com les llàgrimes, la saliva o el suc gàstric que contenen substàncies i cèl·lules del sistema immunològic que eviten la invasió dels teixits interns
La rinitis és una irritació i inflamació del revestiment mucós del nas, caracteritzada clínicament per un o més símptomes: rinorrea, tos, pruïja (picor intensa) nasal, congestió, drenatge (secreció) postnasal. La rinitis també pot produir problemes per a poder dormir bé, afectar les orelles, i fins i tot problemes d’aprenentatge.

La causa de la rinitis pot ser deguda als virus, bacteris o irritants.

Simptomes: Picor nasal, producció de moc aquòs i líquid a més de tossir amb freqüència. La inflamació produeix enrogiment de la gola, els ulls congestionats, que fan coïssor i llàgrimes abundants. Com que tota la mucosa del nas està congestionada, el pacient no pot respirar lliurement i amb facilitat i els sinus maxilars i frontals poden estar també congestionats. Això pot afavorir la sinusitis que provoquen mal de cap, malestar i de vegades irritabilitat.

Els símptomes es confonen sovint amb els d’un refredat comú, però en la rinitis no hi ha pas febre i el refredat dura menys.
El sistema inmunològic (també anomenat sistema immunitari) és una xarxa complexa de cèl·lules, teixits i òrgans que funcionen en equip per defensar-nos dels gèrmens. Ajuda als nostres cossos a reconèixer aquests "invasors" i a mantenir-los fora del nostre organisme i, si no pot, trobar-los i desfer-se'n.

Si el nostre sistema immune no funciona bé, pot causar seriosos problemes. El resultat pot ser malalties entre les quals s'inclouen:

Al·lèrgia i asma: respostes immunes a substàncies que en general no són perjudicials.

Malalties per deficiència immunològica: trastorns que es produeixen quan falta un o diversos dels components que formen el sistema immunitari.

Malalties autoimmunes: trastorns que causen que el sistema immune atac per error a les nostres pròpies cèl·lules i òrgans.
La inflamació muscular és una resposta de l'organisme davant de qualsevol lesió o invasió de bacteris que serveix per dirigir certs mecanismes de defensa cap al punt en què es localitza el malestar. Mitjançant aquest fenomen augmenta l'aportació de sang que permet que els glòbuls blancs traspassin els vasos sanguinis i es dirigeixin a la zona afectada amb més facilitat per destruir possibles microorganismes invasors.

Pot ser causat per esforç excessiu, cop fort, una estrebada sobtat, i els símptomes que es donen són sensació de calor, mal enrogiment de la zona, dificultat de moviment entre altres.
El 1856, tan sols 16 anys després del seu descobriment, l'ozó va ser utilitzat per primera vegada en un centre de salut per a la desinfecció dels quiròfans i l'esterilització dels instruments quirúrgics. El 1892, The Lancet va publicar un article que descrivia l'administració d'ozó per al tractament de la tuberculosi. També va ser utilitzat durant la Primera Guerra Mundial per a desinfectar ferides.

L’ozonoteràpia s'ha aplicat amb èxit en medicina des de fa més de 40 anys. És un mètode natural de tractament que dóna una capacitat al cos de recuperar-se per sí mateix i, gràcies a la seva efectivitat, pot limitar i fins i tot evitar el desenvolupament de malalties.
La histamina és una substància que fabriquem en el nostre cos i que també es troba en petites quantitats en els aliments. És una amina biogènica que es forma a partir de l'aminoàcid d'histidina que s'obté de la descomposició de les proteïnes. És fabricada pel nostre organisme i emmagatzemada en els mastòcits per ser alliberada quan es necessita i funciona com a hormona i com a neurotransmissor, regulant diferents funcions.

La histamina té moltes funcions importants, actua com a vasodilatador, disminueix la pressió arterial, provoca la contracció de la musculatura llisa de bronquis i úter, augmenta el peristaltisme intestinal, estimula la secreció de l'àcid clorhídric a l'estómac i és mediadora de molts processos inflamatoris.

En qualsevol reacció al·lèrgica s'allibera histamina, i aquesta provoca els símptomes al·lèrgics més comuns, des del gra i picor d'una picada de mosquit a la congestió nasal i rinitis de l'al·lèrgia al pol·len, passant per símptomes variats com vermellors, nàusees, vòmits, rinitis, asma, mal de cap i migranyes, vertígens, taquicàrdia, diarrees, etc.

L'aparició d'aquests símptomes varia entre alguns minuts i diverses hores, no més de tres, des de la ingestió de l'aliment. Tots els símptomes solen remetre entre les 12 i les 24 hores sense deixar seqüeles. En medicina se la considera una pseudo-al·lèrgia.
Una úlcera o nafra (del llatí ulcus) és una lesió oberta de la pell o membrana mucosa amb pèrdua de substància. Les úlceres poden tenir origen i localització molt variada, les més freqüents són les que afecten a la paret de l'estómac o duodè que es diuen úlceres pèptiques, les úlceres cutànies que afecten la pell i les úlceres per pressió, que sol ser la més comuna , pot prevenir i tractar de les situacions en què es pot trobar el pacient enllitat.
Una úlcera cutània o nafra (del llatí ulcus) és una lesió oberta de la pell (cutània)

Les úlceres cutànies poden tenir origen i localització molt variada,
sovint en casos d'exposició a l'escalfor o el fred intens, a una irritació, o un problema amb circulació sanguínia. També es poden provocar a causa d'una manca de mobilitat, en les situacions en què es pot trobar el pacient enllitat.

Les més freqüents són les que afecten la pell de les extremitats baixes.

També hi han les úlceres de la membrana mucosa (úlcera pèptica) que es localitza a la pared de l'estòmac o al duodè, i normalment són degudes a una infecció bacteriana.

La isquèmia és una malaltia en la qual es produeix una disminució del flux de sang rica en oxigen a una part de l'organisme, i la conseqüent disminució de l'aportació de nutrients i l'eliminació de productes del metabolisme

Això condueix a un patiment cel·lular causat per la disminució transitòria o permanent del reg sanguini i conseqüentment una disminució de l'aportació d'oxigen d'un teixit biològic.

Aquest patiment cel·lular pot ser suficientment intens per causar la mort cel·lular i del teixit.

Cada teixit té un nivell diferent de tolerància a la falta d'oxigen, i si la isquèmia és molt greu pot arribar a l'anòxia, fet que implica que els teixits d'aquesta regió no podran comptar amb l'energia necessària per sobreviure.

Una de les isquèmies més greus és la Isquèmia crítica d'extremitats, és una malaltia que comença amb nafres obertes que no curen, una lesió o una infecció en els peus o les cames. La isquèmia crítica d'extremitats es produeix quan aquestes lesions o infeccions evolucionen i poden causar la mort del teixit (gangrena), el que de vegades requereix l'amputació de l'extremitat afectada.

Una de les funcions principals de la sang és fer que l'oxigen arribat als pulmons circuli per l'organisme i arribi a tots els teixits del cos.
Els refredats són processos lleus deguts normalment a virus que afecten el tracte respiratori superior durant un període de 3 a 6 dies.

Després d'un període de incubació de 24 a 72h, el començament és brusc, però els símptomes d'un refredat són lleus. Un refredat comença casi bé sempre amb irritació de gola i obstrucció nasal. Normalment, unes hores més tard es desenvolupen els demés símptomes del refredat, entre els que podem incluir esternuts, dolor de gola lleu, febre baixa, mals de cap y dolors musculars moderats i tos.

El refredat s'encomana ràpidament a traves de diminutes gotes al parlar, per la respiració, al tossir, esternudar i per mitjà de les mans.

Els refredats rares vegades causen complicacions serioses, però poden provocar altres complicacions, com una sinusitis o infeccions d'oïda. Pot també agreujar l'asma i, augmenta el risc d'infeccions del tracte respiratori inferior.

Quan tenim un refredat cal evitar ambients freds i canvis bruscs de temperatura, evitar llocs tancats plens de gent i evitar el tabac.

Mesures de prevenció:
Hi ha mesures generals que poden ajudar al treball del nostre sistema immunològic, com tapar-se bé per no passar fred, cuidar l’alimentació perquè sigui equilibrada i no ens faltin vitamines o ferro o àcids grassos, dormir les hores necessàries i una actitud positiva, optimista, perquè els treballs científics demostren que si estem feliços el sistema immunitari treballa millor.
Una al·lèrgia és una reacció del nostre sistema immunològic cap a alguna cosa que no molesta a la majoria de les altres persones. Les persones que tenen al·lèrgies solen ser sensibles a més d'una cosa. Les substàncies que solen causar reaccions solen ser el pol·len, els àcars de la pols, el pèl d'animals, alguns aliments, picades d'insectes o medicines, entre els més coneguts.

Els científics creuen que tant els gens com l'ambient tenen alguna cosa a veure amb això. Normalment, el sistema immunològic combat els gèrmens. És el sistema de defensa del cos. No obstant això, en la majoria de les reaccions al·lèrgiques respon a una falsa alarma.

Les al·lèrgies poden provocar degotejos nasals, esternuts, picor, borradures, edema (inflor) o asma. Els símptomes varien. Tot i que les al·lèrgies poden fer que se senti malament, en general no són letals. No obstant això, una reacció severa anomenada anafilaxi sí que pot ser-ho.
Quan tenim problemes per respirar, al cos li costa adquirir l'oxigen que necessita. Podem tenir la sensació de fala d'aire. Algunes vegades, els problemes respiratoris lleus són conseqüència d'un nas tapat. Però la falta d'aire també pot ser senyal d'alguna malaltia seriosa.

Poden ser diversos els motius que poden provocar la sensació de falta l'aire. Les afeccions pulmonars, com ara l'asma, emfisema o pneumònia causen dificultats respiratòries. També els problemes a la tràquea o en els bronquis, que són part del nostre sistema respiratori. Les malalties cardíaques poden provocar la manca d'aire quan el cor no pot bombejar suficient sang per subministrar oxigen a l'organisme. L'estrès causat per l'ansietat també pot dificultar la respiració. És important trobar la causa quan tenim problemes respiratoris.
El sistema immunitari és una xarxa complexa de cèl·lules, teixits i òrgans que funcionen en equip per defensar-nos dels gèrmens. Ajuda als nostres cossos a reconèixer aquests "invasors" i a mantenir-los fora del nostre organisme i, si no pot, trobar-los i desfer-se'n.

Si el nostre sistema immune no funciona bé, pot causar seriosos problemes. El resultat pot ser malalties entre les quals s'inclouen:

Al·lèrgia i asma: respostes immunes a substàncies que en general no són perjudicials.

Malalties per deficiència immunològica: trastorns que es produeixen quan falta un o diversos dels components que formen el sistema immunitari.

Malalties autoimmunes: trastorns que causen que el sistema immune atac per error a les nostres pròpies cèl·lules i òrgans.
La grip és una infecció de les vies respiratòries causada pel virus Influenza i que s'encomana fàcilment d'una persona a una altra. A Catalunya arriba amb l'hivern, la majoria de les vegades a partir de la segona quinzena de desembre, i s'incrementa habitualment durant les primeres setmanes de gener.
La grip s'estén de forma considerable entre la població general, sobretot en infants, adolescents i adults joves en molt poques setmanes. En malalts de risc o d'edat avançada, pot produir una mortalitat remarcable per les complicacions associades a la malaltia, ja que contribueix a descompensar altres malalties de base.

No s'ha de confondre el refredat amb la grip, tot i que també és una malaltia causada per virus. La grip apareix com a epidèmia a l'hivern, coincidint amb els mesos de fred. Comença de cop, amb febre alta (39 o 40ºC), dolors musculars, mal de cap i de coll, malestar general, nas tapat i tos seca. Pot provocar diarrees, nàusees i vòmits (sobretot en infants). La febre que provoca la grip dura de quatre a cinc dies, i la tos i el cansament poden durar tres setmanes.
La rinitis és una irritació i inflamació del revestiment mucós del nas, caracteritzada clínicament per un o més símptomes: rinorrea, tos, pruïja (picor intensa) nasal, congestió, drenatge (secreció) postnasal. La rinitis també pot produir problemes per a poder dormir bé, afectar les orelles, i fins i tot problemes d’aprenentatge.

La causa de la rinitis pot ser deguda als virus, bacteris o irritants.

Simptomes: Picor nasal, producció de moc aquòs i líquid a més de tossir amb freqüència. La inflamació produeix enrogiment de la gola, els ulls congestionats, que fan coïssor i llàgrimes abundants. Com que tota la mucosa del nas està congestionada, el pacient no pot respirar lliurement i amb facilitat i els sinus maxilars i frontals poden estar també congestionats. Això pot afavorir la sinusitis que provoquen mal de cap, malestar i de vegades irritabilitat.

Els símptomes es confonen sovint amb els d’un refredat comú, però en la rinitis no hi ha pas febre i el refredat dura menys.
La inflamació o edema és la forma de manifestar-se de moltes malalties. Es tracta d'una resposta inespecífica enfront les agressions del medi i està generada pels agents inflamatoris. La resposta inflamatòria sorgeix amb el fi defensiu d'aïllar i destruir l'agent nociu, així com reparar el teixit o òrgan danyat. La inflamació es denomina en medicina amb el sufix -itis (faringitis, laringitis, bronquitis, rinitis, colitis…). El problema més gran que sorgeix de la inflamació és que la defensa es dirigeix tant cap a agents nocius com a no nocius, provocant danys en teixits o òrgans sans.
La dermatitis atòpica (o èczema atòpic) és una malaltia dermatològica caracteritzada per lesions seques, escatoses, i molt pruriginoses. Les plaques vermelles apareixen en general entre l'edat de 3 mesos i 2 anys. Aproximadament 10% dels nens en són afectats. Els seus efectes acostumen a minvar i desaparèixer a partir dels 12 anys.

La dermatitis atòpica sobrevé en individus genèticament predisposats a l'atòpia i a les seves manifestacions (per exemple l'asma, la rinitis al·lèrgica, les al·lèrgies). En el 60% dels casos, un dels pares és atòpic.
Un dels factors predominants en la gènesi de la dermatitis atòpica és la sequedat cutània.
Els èczemes són un grup de malalties en les qual existeix una inflamació de la pell. A vegades s’utilitza la paraula “dermatitis” com a sinònim (per exemple: èczema o dermatitis atòpica). Es caracteritzen per la pruïja i per la seva gran varietat de formes clíniques, així com de causes que el poden produir.
L'asma és una malaltia crònica dels pulmons que inflama i estreta les vies respiratòries. (Les malalties cròniques són malalties que duren molt de temps). L'asma causa períodes repetits de sibilacions (xiulets en respirar), pressió al pit, dificultat per respirar i tos. Amb freqüència la tos es presenta a la nit o en les primeres hores del matí.

L'asma afecta persones de totes les edats, però en general comença durant la infància.

Per entendre l'asma és necessari saber com funcionen les vies respiratòries. Les vies respiratòries són tubs que condueixen l'aire que entra i surt dels pulmons. En les persones que pateixen d'asma, les vies respiratòries estan inflamades (inflades). Això fa que siguin molt sensibles i tendeixin a reaccionar fortament a la inhalació de certes substàncies.

Quan les vies respiratòries reaccionen, els músculs que les envolten es contrauen. Això les estreta i fa que arribi menys aire als pulmons. La inflor també pot empitjorar i estrènyer les vies respiratòries encara més. Les cèl·lules de les vies respiratòries poden produir més mucositat de l'habitual, el que també pot estrènyer més les vies respiratòries.

Aquesta reacció en cadena pot causar símptomes d'asma.
És la inflor i inflamació de les vies aèries principals cap als pulmons . Aquesta inflor estreta les vies respiratòries , la qual cosa dificulta la respiració i causa altres símptomes , com tos .

Pot ser aguda , que és quan els símptomes només han estat presents per un període curt . O pot ser crònica és una afecció perllongada , almenys 3 mesos .

La bronquitis gairebé sempre segueix a un refredat o una infecció seudogripal. Al principi, afecta el nas, els sins paranasals i la gola i després es propaga a les vies respiratòries que van als pulmons.

Els símptomes de la bronquitis són, entre altres :

Molèstia al pit
Tos que produeix moc ; pot ser transparent o verd groguenc
Fatiga
Febre , usualment baixa
Dificultat respiratòria que empitjora amb activitat
Sibilàncies , en persones amb asma
Fins i tot després que la bronquitis aguda s'hagi resolt , es pot presentar una tos seca i molesta que es perllonga per 1 a 4 setmanes.

La migranya és un tipus de mal de cap que es caracteritza per episodis repetits de gran intensitat, que poden impedir a la persona afectada desenvolupar les seves activitats, i que solen durar hores o inclús diversos dies. És una malaltia tres vegades més comuna en dones que en homes i, generalment, s'inicia abans dels trenta anys i no més tard dels cinquanta anys.

És freqüent que hi hagi antecedents familiars.

El dolor és típicament unilateral (fa mal la meitat del cap), de caràcter pulsatiu (com un batec), i pot anar acompanyat de nàusees, vòmits i intolerància a la llum i al soroll. Es distingeixen dues varietats de migranya: amb aura i sense aura. L'aura és un conjunt de símptomes neurològics, generalment visuals (llums rutilants o visió borrosa), que solen precedir el mal de cap i duren entre quinze i trenta minuts.

Altres manifestacions són els trastorns de la sensibilitat i dificultats en l'expressió del llenguatge.

Les migranyes poden durar des de quatre fins a setanta-dues hores. Són mals de cap crònics que poden presentar-se només una o dues vegades a l'any, o tan freqüentment com cada dia.
Són organismes de dimensions microscòpiques i algunes espècies requereixen grans augments per poder ser observades, que estan molt difosos per tot tipus de mitjans naturals, fins i tot els més extrems, com les fonts termals, els llacs salats i els ambients sense gens d'oxigen. Són unicel·lulars que clàssicament pertany al regne Monera. És el regne més primitiu de tots, i agrupa les formes de vida més senzilles: els procariotes. El seu nom prové de les paraules gregues pro (abans) i karyos (nucli), és a dir, "abans del nucli", referent a la manca de membrana nuclear, principal diferència amb els organismes eucariotes.

La cèl·lula bacteriana és procariota, és a dir, no té nucli, i també li falten molts dels orgànuls que trobem en les cèl·lules dels eucariotes. Es multipliquen per divisió, i ho fan a gran velocitat quan es troben en unes condicions ambientals adequades.

El seu estudi constitueix, avui dia, una branca independent de la biologia, la bacteriologia, de gran interès industrial i mèdic.
Els fongs són un grup d'organismes que sempre s'havien inclòs en el món dels vegetals, però que actualment es consideren com un regne independent per les seves peculiars característiques: no realitzen la fotosíntesi, molts no tenen cel·lulosa a la paret de les seves cèl·lules, la seva substància de reserva és el glicogen (substància típica dels animals) i es reprodueixen per espores. Les espores són cèl·lules reproductores envoltades d'unes capes que les permeten resistir condicions molt desfavorables de temperatura i humitat, però que quan les condicions són bones germinen i originen un nou individu.

Des de fa molt de temps se'ls ha utilitzat com a font directa d'aliment, com els bolets i les tòfones, així com en la fermentació de diversos productes alimentaris, com ara el vi, la cervesa o la salsa de soja. Més recentment, s'utilitzen els fongs com a font d'antibiòtics utilitzats en la medicina.

La disciplina de la biologia que estudia els fongs és la micologia, i sovint se la considera part de la botànica, tot i que els fongs són més propers als animals que a les plantes.
En biologia, un virus (del llatí virus, «toxina" o "verí») és un agent infecciós microscòpic que només pot multiplicar-se dins de les cèl·lules d'altres organismes.

Els virus infecten tots els tipus d'organismes, des d'animals i plantes, fins bacteris i arqueges. Els virus són massa petits per poder ser observats amb l'ajuda d'un microscopi òptic, de manera que es diu que són submicroscòpics; encara que existeixen excepcions entre els Virus nucleocitoplasmáticos d'ADN de grans dimensions, com ara el megavirus, el qual s'aconsegueix veure a través de microscòpia òptica 1.
Els limfòcits són les cèl·lules que participen en una resposta immunitària específica. Es diferencien en limfòcits B i limfòcits T.

Els limfòcits B són un component essencial del sistema immunitari adaptatiu. Suposen el 15% del total, i adquireixen la seva immunocompetència en la medul·la òssia. La seva finalitat és formar part en la immunitat humoral, és a dir, aquella que està ocasionada per anticossos. Al contacte amb l'antigen, pot convertir-se bé en cèl·lula efectora (plasmòcits), o bé en cèl·lules de memòria, les quals estaran disposades davant una segona exposició de l'organisme a aquest antigen.

Els limfòcits T, suposen el 85% del total. La seva finalitat és la immunitat cel·lular, és a dir, aquella que està ocasionada per cèl·lules. Al seu contacte amb l'antigen poden ser cèl·lules de memòria o bé cèl·lules efectores. Són cèl·lules centrals en la funció i regulació del sistema immunitari adaptatiu o cel·lular dels vertebrats. Aquests ataquen i destrueixen cèl·lules pròpies tumorals o infectades. A més de tenir funcions directes, com la citotoxicitat o la citòlisi, regulen el funcionament del seu propi llinatge i el d’altres mitjançant contactes cel·lulars i mediadors solubles, denominats citoquines. Els limfòcits T que provenen de les cèl·lules mare s’originen a la medul·la òssia i d’allà passen al tim, on maduren. És per aquesta raó, que se’ls anomena limfòcits T.
L'artritis és la inflamació d’una o diverses articulacions.

Quan en una persona l'artritis afecta més de quatre articulacions es diu que presenta una poliartritis. La poliartritis és un dels quadres clínics més importants en reumatologia, ja que es pot presentar en la majoria de malalties reumàtiques inflamatòries d'una articulació caracteritzada per dolor, limitació de moviments, inflor de les articulacions i calor local.

La inflamació de l'articulació pot ser deguda a una infecció a l’articulació, generalment per bacteris o virus, a una fractura òssia i en es artritis cròniques inflamatòries, hi ha un trastorn del sistema immunitari que produeix un manteniment de la inflamació, i probablement hi ha una predisposició genètica subjacent.

La resposta inflamatòria sorgeix amb l’objectiu defensiu d'aïllar i destruir l'agent nociu, així com reparar el teixit danyat.

Alguns tipus d'artritis poden curar-se però molts són crònics i requereixen tractaments continuats.
La depressió és una malaltia que provoca una alta discapacitat i un fort impacte social. Qui la pateix és víctima d'una forta estigmatització, cosa que fa que, fins i tot en els països desenvolupats, més de la meitat de les persones que la tenen no siguin diagnosticades ni tractades.

Els símptomes de la depressió poden variar d'una persona a una altra. Els més freqüents són el baix estat d'ànim, tristesa o sentiments de desesperança i la pèrdua d'interès per les activitats de les quals abans es gaudia.Amb freqüència el malalt presenta símptomes de irritabilitat, cansament, falta de concentració i de memòria, sentiments de inutilitat i de culpabilitat, pensaments negatius i desitjos suïcides.

L’augment de l’ansietat pot comportar símptomes físics com dolor, palpitacions cardíaques o molèsties abdominals.

La depressió pot arribar a fer-se crònica i dificultar sensiblement l'acompliment en el treball o l'escola i la capacitat per afrontar la vida diària. La depressió és una malaltia greu i cruel, que no es veu, però que és capaç d’invalidar més que qualsevol malaltia física i que normalment l’entorn familiar i social del pacient no aconsegueix entendre.

La prevalença en la nostra població ronda el 30 per cent en les dones i el 15 per cent en els homes i val a dir que els fàrmacs que complementen la serotonina son, en general, efectius encara que no curen el sistema nerviós.
La serotonina és un químic que ajuda a transmetre missatges una i altra vegada entre els nervis del cos.

És una hormona (un neurotransmissor) amb una gran tasca a fer. L'estat d'ànim, la digestió, el somni i la sexualitat, per nomenar algunes funcions, les controla la serotonina. "Sentir-se bé" és el resultat de que la serotonina faci bé la seva treball.

El sistema nerviós central depèn de nivells equilibrats de serotonina per permetre que el cos funcioni amb eficiència òptima. Això és important quan la meta és evitar situacions mèdiques com la depressió, l'ansietat i el pànic, els trastorns de bipolaritat i les migranyes.
La depressió, que afecta milions de persones al món, es deu a una inflamació física. És el mateix procés de recuperació que en el cos que s'inflama i fa mal davant un cop. En el cos un cop pot resultar un dolor crònic i, de la mateixa manera, al cervell provoca una depressió crònica. Així que no és sorprenent que els estudis més rellevants entre la comunitat científica sigui precisament que la inflamació, nexe comú de malalties neuro-degeneratives, cardiopaties, diabetis, càncer i moltes altres malalties cròniques, està connectada a la depressió.

La zona pre-frontal del cervell on té lloc el pensament més avançat, on s'inventa el nostre futur, on valorem alternatives i estratègies per solucionar els problemes i prendre decisions, està tremendament influïda pel sistema límbic, que és el nostre cervell emocional.

Diversos estudis han revelat que les hormones que es descarreguen al nostre organisme quan estem malalts debilita també el nostre sistema immunològic. En un sistema immuno feble ràpidament s'assenta un desequilibri i l'organisme és més propens a contraure infeccions i altres malalties.

De la mateixa manera, les infeccions i malalties del nostre organisme alteren el nostre sistema immunològic i afecten directament a les neurones, que també s'inflamen i donen com efectes els estats depressius.

La inflamació de baix grau de l'organisme pot contribuir a l'acumulació de placa que bloqueja les artèries i també a altres trastorns relacionats amb un sistema immunitari fora de control. La qual cosa també afecta la nostra capacitat de percepció i les nostres emocions.