Artritis

L'artritis és la inflamació d’una o diverses articulacions, i es caracteritza per produir dolor, rigidesa, inflor i dificultats per moure les articulacions. Quan en una persona l'Artritis afecta més de quatre articulacions es diu que presenta una poliartritis. La poliartritis és un dels quadres clínics més importants en reumatologia, ja que es pot presentar en la majoria de malalties reumàtiques inflamatòries d'una articulació caracteritzada per dolor, limitació de moviments, inflor de les articulacions i calor local.

La inflamació en l'articulació es desencadena amb l'objectiu defensiu de aïllar i destruir l'agent nociu, així com reparar el teixit danyat.

Les Artritis poden manifestar-se en persones de totes les edats, des d'infants fins a adults.

Alguns tipus d'Artritis poden curar-se però molts són crònics i requereixen tractaments continuats.

L'artritis reumatoide és la malaltia més freqüent. Ocasiona poliartritis crònica, i afecta una de cada dues-centes persones. Es dona sobretot entre les dones, i sol aparèixer entre els 45 i els 55 anys.

La inflamació de l'articulació pot ser deguda a:

Una malaltia autoimmunitària quan el sistema immunitari del cos ataca per error al teixit sa.
Una fractura òssia.
Una infecció a l’articulació, generalment per bacteris o virus.

Cal tenir en comte que és diferent de l'artrosi, ja que aquesta es correspon amb un trastorn degeneratiu de l'articulació.

Els factors mediambientals, com la humitat i el clima, no desencadenen l'artritis però poden contribuir al fet que es noti més el dolor en les articulacions danyades.

A CEMU valorem cas per cas i apliquem el tractament més convenient, segons el criteri i experiència mèdics, segons el grau de la malaltia, la seva evolució, l'edat del pacient, etc.

MEDICINA REGENERATIVA:
En general les teràpies de Medicina Regenerativa, son la millor opció. Aquests tractaments apliquen els principis de la generació de substituts biològics per mantenir, restaurar o millorar la funció d'òrgans i teixits en el cos humà.
OZONOTERÀPIA:
A les característiques de l'ozó d’oxigenació i immunoregulació, podem entendre que és capaç de promoure la regeneració de diferents tipus de teixits, per la qual cosa resulta de gran utilitat en la cicatrització de lesions de difícil curació, en ulceracions de diversos tipus, en els teixits articulars, en teixits de sosteniment, en medicina estètica, etc.

artritis reumatoide

 

 

Pl. Comte Guifré, núm. 1, local 3 Vapor Gran | 08221 | TERRASSA
Tel. 937 885 395 | Mòb. 663 177 417 | info@cemu.cat
Web Mèdic Acreditat. Veure més informació
nº Sanitat: ED8689599 |
Avís Legal
Avís Legal

La present informació i avís (en endavant, el "Avís Legal") regula l'ús del servei d'accés i utilització del Web www.cemu.cat

CEMU Centre Mèdic Utset, com a responsable de la web informa que té el seu domicili social a Pl. Compte Guifré, n. 1, local 3; amb CIF número B64524309 i inscrita en el Registre Mercantil de Barcelona: Tom 39563, Foli 207, Full B350570.

La utilització de la Web atribueix la condició d'usuari de la web (en endavant, el "Usuari") i implica l'acceptació plena de totes i cadascuna de les disposicions incloses en aquest Avís Legal en la versió publicada per CEMU Centre Mèdic Utset en el moment mateix en què l'Usuari accedeixi a la web. CEMU Centre Mèdic Utset es reserva el dret a modificar unilateralment, en qualsevol moment i sense previ avís, la presentació i configuració dels continguts i els serveis del Web, així com les condicions requerides per a la seva utilització quan això sigui convenient per a la seva millor prestació.

El contingut de la present web està protegit per les lleis de propietat intel·lectual.

Aquests continguts han de ser usats de forma correcta i licita per l'usuari i, en particular resta obligat a utilitzar aquests continguts de forma diligent, correcta i lícita. No podran utilitzar-se els continguts de forma contrària a la llei, a la moral o als bons costums acceptats en ordre públic.

Aquesta web pot establir enllaços a altres pàgines web que pertanyen a tercers sobre els quals CEMU Centre Mèdic Utset no té cap control, no assumint cap responsabilitat ni compromís sobre la informació continguda en aquestes pàgines ni dels serveis o productes que en elles s'inclogui o s'ofereixi.

Està prohibida la transmissió de qualsevol tipus de dades que vostè pugui realitzar a aquesta Web, o a altres pertanyents a tercers els links podrà trobar dins d'aquesta Web, que atempti contra els drets de propietat de tercers, siguin obscens, pornogràfics, difamatoris, de caràcter amenaçador o material que pugui ser considerat delicte o falta en virtut del vigent Codi Penal. Queda prohibida la reproducció, còpia, distribució, transformació o modificació de continguts (textos, imatges, veus o estructura) tret que es compti amb l'autorització expressa i per escrit del titular dels drets adquirits.

L'usuari es compromet a utilitzar la web de conformitat amb la llei, el present Avís Legal, i altres avisos, reglaments d'ús i instruccions posats en el seu coneixement, així com amb la moral i els bons costums generalment acceptats i l'ordre públic i es s'abstindrà d'utilitzar la web amb fins o efectes il·lícits, prohibits en el present Avís Legal, lesius dels drets i interessos de tercers.

CEMU Centre Mèdic Utset es reserva el dret a denegar o retirar l'accés al web, en qualsevol moment i sense necessitat de preavís, a aquells usuaris que incompleixin aquestes Condicions Generals.

De conformitat amb la Llei Orgànica de Protecció de Dades de 15/1999 de 13 de desembre, li comuniquem que la finalitat d'aquest lloc web no és la recollida de dades dels usuaris. No obstant l'anterior procedeix a la recollida de dades personals mitjançant formularis per prestar determinats serveis com contactar, respondre a una consulta o enviament de documentació. L'informem així mateix que l'usuari pot en qualsevol moment exercir el seu dret d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició amb relació a les seves dades personals si fos el cas o bé realitzant un escrit a aquest efecte i remetent-lo a info@cemu.cat o a l'adreça postal de la nostra entitat.
| Política de privadesa | Data Actualització: 2-08-2019
El mal d'esquena és una patologia molt freqüent en la població, habitualment d'origen desconegut, que el diagnòstic és bàsicament clínic i no basat en proves d'imatge i que pot tractar-se a partir de diferents tècniques, encara que cada vegada més s’implanten els tractament conservadors que es combinen amb Plasma Ric en Plaquetes o bé amb cèl·lules mare, aquest sembla ser el futur immediat del seu definitiu tractament.
La lumbàlgia es pot presentar en forma d’episodis aguts (lumbàlgia aguda o lumbago), de pocs dies de durada, que poden ser molt dolorosos, però que no comporten gravetat i s’agreuja durant el repòs i de nit.
En altres ocasions els símptomes són persistents en el temps. Si la seva durada és superior als 3 mesos es parla de lumbàlgia crònica. El dolor pot ser de menor intensitat, però el fet que sigui crònic pot limitar molt les activitats de la vida diària.
La conseqüència del desconeixement de l'origen del dolor és el que afavoreix la gran quantitat d'enfocaments terapèutics dispars que s'apliquen en aquesta patologia.
Una hèrnia discal provoca dolor a la zona lumbar. Fa mal per inflamació el periosti de les vèrtebres, les articulacions, la duramàter, l'anell fibrós, el lligament vertebral longitudinal posterior i els músculs lumbars de la columna.
Una contractura muscular és una contracció continuada i involuntària del múscul o algunes de les seves fibres que apareix al realitzar un esforç. Es manifesta com una inflor de la zona, que implica dolor i alteració del normal funcionament del múscul.
Les luxacions (o dislocacions) són lesions en les articulacions que separen els extrems dels ossos i els treuen de la seva posició.

La causa sol ser una caiguda o un cop i, algunes vegades, una conseqüència de practicar un esport de contacte.

Poden produir-se dislocacions en els turmells, els genolls, les espatlles, el maluc, els colzes i la mandíbula. També poden dislocar les articulacions dels dits de les mans i els peus. Les articulacions dislocades solen inflar-se, fer mal i trobar-se, a simple vista, fora de lloc. Pot passar que no pugui moure-la.
Una fractura és un trencament, generalment en un os.

Les fractures en general són a causa d'accidents automobilístics, caigudes o lesions esportives. Altres causes són la pèrdua de massa òssia i l'osteoporosi, que causa debilitament dels ossos. L'excés d'ús pot provocar fractures per estrès, que són fissures molt petites en els ossos.

Els símptomes d'una fractura són un dolor intens, deformitat, és a dir, l'extremitat es veu fora de lloc, inflor, hematomes o dolor al voltant de la ferida. Comporta problemes en moure l'extremitat.
Un esquinç és l'estripada, distensió o estirament excessiu d'un lligament.

Es produeix a causa d'un moviment brusc, una caiguda, un cop o una forta torsió de l'articulació.

També es denomina "torçament" o "torçadura" en llenguatge comú.

Els esquinços causen dolor, inflamació i una certa discapacitat funcional. Es distingeix entre esquinços benignes, quan els lligaments estan només distesos, i esquinços greus, quan hi ha hagut una ruptura de lligaments.
En alguns tipus d'artritis, com l'artritis reumatoide, el sistema immunològic confon els teixits propis del cos amb teixits estranys i respon amb la inflamació. La inflamació no es pot controlar, el que porta com a conseqüència un major dany dels teixits. Sense el tractament adequat, això pot resultar en un cicle destructiu d'inflamació i dany. El dany causat per la inflamació pot canviar els ossos i altres teixits de les articulacions en afectar la forma dels mateixos i ocasionar dolor i dificultat en fer moviments.

La inflamació compleix una funció exacerbadora de patologies cardiovasculars, de tumors, de malalties degeneratives com l'Alzheimer i de moltes altres malalties.
Cèl·lules o teixits d'un mateix individu; un trasplantament autòleg consisteix en un mateix individu com a donant i com a receptor
Encara que se'l coneix per la seva utilització en cremes o tractaments de bellesa, el col·làgen és una molècula proteica o proteïna que forma fibres, les fibres col·làgenes. És la proteïna més abundant del nostre cos i un component essencial dels ossos, lligaments, tendons, cartílags i pell. També forma part de la paret dels vasos sanguinis, còrnia ocular, dentina, genives i cuir cabellut, així com del teixit connectiu que envolta i protegeix els nostres músculs i òrgans vitals. Aquestes es troben en tots els animals. Són secretades per les cèl · lules del teixit conjuntiu com els fibroblasts, així com per altres tipus cel · lulars. Com totes les proteïnes, el col · lagen està constituït per llargues cadenes d'aminoàcids. En el col·làgen, aquestes cadenes s'enrotllen i s'enllacen entre si originant gruixuts cordons anomenats fibres que aporten resistència i flexibilitat als nostres teixits.

Les fibres col·làgenes són flexibles, però ofereixen gran resistència a la tracció. El punt de trencament de les fibres col·làgenes dels tendons humans s'aconsegueix amb una força de diversos centenars de quilograms per centímetre quadrat. A aquesta tensió només s'han allargat un petit percentatge de la seva longitud original.
Quan el col·làgen es desnaturalitza per ebullició i es deixa refredar, mantenint-lo en una solució aquosa, es converteix en una substància molt coneguda, la gelatina.

Amb el pas del temps, la producció d'aquesta proteïna per part de les cèl·lules que la generen es redueix. Als 40 anys produïm la meitat de col · lagen que en l'adolescència, amb el conseqüent envelliment i pèrdua de flexibilitat dels teixits dels quals forma part. Aquest envelliment es pot alentir mitjançant diversos cures com la seva estimulació amb Factors de Creixement plaquetar.
La elastina és una proteïna del teixit conjuntiu amb funcions estructurals que confereix elasticitat als teixits, a diferència del col · lagen que proporciona principalment resistència. Es troba present de manera natural en el nostre cos. La elastina juga un paper important dins de la fermesa i flexibilitat de la pell. És al final de l'adolescència quan el cos comença a deixar de produir elastina de manera pròpia. Es tracta d'un polímer amb gran capacitat d'expansió que recorda lleugerament a una goma elàstica. La elastina es troba present en tots els vertebrados.Es important també en la capacitat dels cossos dels vertebrats per suportar esforços, i apareix en majors concentracions on es requereix emmagatzemar energia elàstica.

Seria molt bo trobar un secret màgic per mantenir-se jove i lliurar-se dels trastorns que esdevenen amb l'edat, el realisme més pur ens fa veure que aquest remei en realitat no existeix, però el que sí que hi ha són les substàncies que permeten disminuir la visibilitat l'acumulació d'anys.

Hi ha diverses recomanacions per preservar la taxa d'elastina en el cos, entre les que s'inclouen l'evitar l'exposició al sol, allunyar-se del cigarret i el prestar especial atenció als aliments que s'ingereixen a fi de decidir-se per aquells que afavoreixen l'elastina i estimular la seva acció amb tractaments amb Factors de Creixement plaquetar.
Encara que se'l coneix per la seva utilització en cremes o tractaments de bellesa, el col·làgen és una molècula proteica o proteïna que forma fibres, les fibres col·làgenes. És la proteïna més abundant del nostre cos i un component essencial dels ossos, lligaments, tendons, cartílags i pell. També forma part de la paret dels vasos sanguinis, còrnia ocular, dentina, genives i cuir cabellut, així com del teixit connectiu que envolta i protegeix els nostres músculs i òrgans vitals. Aquestes es troben en tots els animals. Són secretades per les cèl · lules del teixit conjuntiu com els fibroblasts, així com per altres tipus cel · lulars. Com totes les proteïnes, el col · lagen està constituït per llargues cadenes d'aminoàcids. En el col·làgen, aquestes cadenes s'enrotllen i s'enllacen entre si originant gruixuts cordons anomenats fibres que aporten resistència i flexibilitat als nostres teixits.

Les fibres col·làgenes són flexibles, però ofereixen gran resistència a la tracció. El punt de trencament de les fibres col·làgenes dels tendons humans s'aconsegueix amb una força de diversos centenars de quilograms per centímetre quadrat. A aquesta tensió només s'han allargat un petit percentatge de la seva longitud original.
Quan el col·làgen es desnaturalitza per ebullició i es deixa refredar, mantenint-lo en una solució aquosa, es converteix en una substància molt coneguda, la gelatina.

Amb el pas del temps, la producció d'aquesta proteïna per part de les cèl·lules que la generen es redueix. Als 40 anys produïm la meitat de col · lagen que en l'adolescència, amb el conseqüent envelliment i pèrdua de flexibilitat dels teixits dels quals forma part. Aquest envelliment es pot alentir mitjançant diversos cures com la seva estimulació amb Factors de Creixement plaquetar.
La elastina és una proteïna del teixit conjuntiu amb funcions estructurals que confereix elasticitat als teixits, a diferència del col · lagen que proporciona principalment resistència. Es troba present de manera natural en el nostre cos. La elastina juga un paper important dins de la fermesa i flexibilitat de la pell. És al final de l'adolescència quan el cos comença a deixar de produir elastina de manera pròpia. Es tracta d'un polímer amb gran capacitat d'expansió que recorda lleugerament a una goma elàstica. La elastina es troba present en tots els vertebrados.Es important també en la capacitat dels cossos dels vertebrats per suportar esforços, i apareix en majors concentracions on es requereix emmagatzemar energia elàstica.

Seria molt bo trobar un secret màgic per mantenir-se jove i lliurar-se dels trastorns que esdevenen amb l'edat, el realisme més pur ens fa veure que aquest remei en realitat no existeix, però el que sí que hi ha són les substàncies que permeten disminuir la visibilitat l'acumulació d'anys.

Hi ha diverses recomanacions per preservar la taxa d'elastina en el cos, entre les que s'inclouen l'evitar l'exposició al sol, allunyar-se del cigarret i el prestar especial atenció als aliments que s'ingereixen a fi de decidir-se per aquells que afavoreixen l'elastina i estimular la seva acció amb tractaments amb Factors de Creixement plaquetar.
L'ozó (O3) és una substància la molècula està composta per tres àtoms d'oxigen, formada a dissociar els 2 àtoms que componen el gas d'oxigen. Cada àtom d'oxigen alliberat s'uneix a una altra molècula d'oxigen (O2), formant molècules d'Ozó (O3).

A temperatura i pressió ambientals l'ozó és un gas d'olor acre i generalment incolor, però en grans concentracions pot tornar-se lleugerament blavós. Si es respira en grans quantitats, pot provocar una irritació als ulls i / o gola, la qual sol passar després de respirar aire fresc per alguns minuts.

L'ozó té diverses aplicacions en el camp de la medicina, constituint la ozonoteràpia. Els efectes de l'ozó sobre l'organisme es poden resumir en els següents punts:

- Tonifica i reforça les parets estomacals, prevenint úlceres i altres trastorns digestius.

- Actua sobre els agents causants de l'acidesa i mal alè, neutralitzant-los amb rapidesa.

- Alt poder cicatritzant, reduint considerablement el temps de curació de llagues, ferides i úlceres, així com el risc d'infecció.

- Elimina les bacteris productores de les càries, sense afectar l'esmalt, contribuint d'aquesta forma a una millor higiene dental.

- Dissoldre totalment l'àcid úric.

- Actua sobre centres nerviosos disminuint les tensions i la sensació d'angoixa.

- L'acció germicida i antitòxica de l'ozó, permet la realització de desinfeccions de l'organisme.

- Tractament de malalties respiratòries (asma, afeccions bronquials, tosferina), afeccions cutànies (llagues, nafres úlceres, varicoses, etc.) i malalties de l'aparell digestiu.
La poliartritis és un dels quadres clínics més importants en reumatologia, ja que es pot presentar en la majoria de malalties reumàtiques inflamatòries d'una articulació i es caracteritza per la presència de dolor, limitació de moviments, inflor de les articulacions i calor local.
En biologia, un virus (del llatí virus, «toxina» o «verí») és un agent infecciós microscòpic que només pot multiplicar-se dins de les cèl·lules d'altres organismes.

Els virus infecten tots els tipus d'organismes, des d'animals i plantes, fins bacteris i arqueobacteris. Els virus són massa petits per poder ser observats amb l'ajuda d'un microscopi òptic, pel que es diu que són submicroscòpics; encara que existeixen excepcions entre els Virus nucleocitoplasmáticos d'ADN de grans dimensions, com ara el Megavirus chilensis, el qual s'aconsegueix veure a través de microscòpia òptica.
Són organismes de dimensions microscòpiques i algunes espècies requereixen grans augments per poder ser observades, que estan molt difosos per tot tipus de medis naturals, fins i tot els més extrems, com les fonts termals, els llacs salats i els ambients sense gens d'oxigen. Son unicel·lulars que clàssicament pertany al regne moneres . És el regne més primitiu de tots, i agrupa a les formes de vida més senzilles: els procariotes . El seu nom prové de les paraules gregues pro (abans) i karyos (nucli), és a dir, “abans del nucli”, referent a la falta de membrana nuclear, principal diferència amb els organismes eucariotes.

El seu estudi constitueix, avui dia, una branca independent de la biologia, la bacteriologia, de gran interès industrial i mèdic.
El dolor agut es pot definir com un mal de curta durada però extrem, que sorgeix ràpidament però només dura un curt període de temps. El dolor agut és un avís del cos d'una lesió present en un teixit o bé d'una malaltia.
Originalment es definia el dolor crònic com aquell que durava sis mesos o més. Ara es defineix com aquell que persisteix més temps que el curs de temps associat amb un tipus particular de lesió.

Sovint és molt més difícil de tractar que el dolor agut.

No tractar el dolor agut pertinentment pot portar a l'aparició del dolor crònic.
Les malalties osteoarticulars són aquelles que afecten els ossos, cartílags, tendons i / o articulacions, de manera temporal o permanent, la qual cosa ocasiona discapacitat lleu, moderada o severa. Requereixen el diagnostic d'un professional mèdic per a la seva detecció, tractament i prevenció de seqüeles i complicacions.

Els símptomes típics de les malalties osteoarticulars són el dolor i la limitació per a la mobilitat de les parts del cos que estan afectades per la malaltia, la qual cosa ocasiona limitació per a la realització d'activitats quotidianes com caminar, pujar i baixar escales, pentinar-se, vestir-se, jugar, etc.

El dolor s'origina principalment en la sinovial i l'os subcondral, però els lligaments, meniscos, músculs periarticulars, entesis i càpsula articular també són llocs d'origen de dolor osteoarticular. S'ha de recordar, que
la patogènesi del dolor pot variar de pacient a pacient, i inclusivament en el mateix pacient, entre una visita i una altra.
Les citocines són un tipus de molècules senyalitzadores que són utilitzades àmpliament en la comunicació cel·lular.

Són capaces de comunicar-se entre si un cop s'han activat.

El terme citocina agrupa una gran i diversa família de reguladors polipeptídics produïts àmpliament arreu del cos. Són proteïnes, pèptids o glicoproteïnes.
Les citocines són un tipus de molècules senyalitzadores que són utilitzades àmpliament en la comunicació cel·lular.

Són capaces de comunicar-se entre si un cop s'han activat.

El terme citocina agrupa una gran i diversa família de reguladors polipeptídics produïts àmpliament arreu del cos. Són proteïnes, pèptids o glicoproteïnes.
Hi ha diferents tipus d'articulacions i es classifiquen, depenent del teixit que les uneix, en fibroses, cartilaginoses o sinovials.

L'articulació està composta pel teixit cartilaginós, situat als extrems dels ossos, que és més tou i amb la superfície llisa. D'aquesta manera, un extrem pot lliscar sobre l'extrem de l'altre os. Entremig dels ossos que formen les articulacions hi ha la bossa sinovial, que està plena de líquid sinovial. La seva funció és la d'actuar com a coixí i facilitar el moviment. Aquesta bossa suporta durant tot el dia el pes del cos i la força del moviment, per la qual cosa, a mesura que passa el dia es va aixafant, però durant les hores que estem dormint es va recuperant i l'endemà ja ho està completament i disposada a tornar a treballar tot el dia.

Per unir els óssos que formen les articulacions hi ha unes tires elàstiques que ajuden a mantenir la superfície de contacte entre els ossos i a limitar l'amplitud del moviment, de forma que els ossos es mantinguin al seu lloc. Són els lligaments.
Els factors de creixement són un conjunt de substàncies, la majoria de naturalesa proteica, que juntament amb les hormones i els neurotransmissors tenen una funció clau en la comunicació cel·lular, que promouen el desenvolupament dels teixits.

El plasma ric en plaquetes (PRP) s’obté de la sang del mateix pacient després de concentrar i trencar les plaquetes sanguínies, desprenent així els factors de creixement que aquestes plaquetes contenen.

La funció dels factors de creixement no només és la d'estimular la proliferació cel·lular mitjançant la regulació del cicle cel·lular iniciant la mitosi, sinó també mantenir la supervivència cel·lular, estimular la migració cel·lular, la diferenciació cel·lular i fins i tot l'apoptosi.
S'obtenen de teixits vegetals o animals. Activa els processos vitals de la pell i enforteix la seva consistència. Afavoreixen l'oxigenació de les cèl•lules.
Entenem la malaltia com un conjunt de símptomes causats per descompensació o desequilibri de diferents elements moleculars i que en cada moment aquests desequilibris comprometen directament l'activitat cerebral a nivell hipofisari. Per tant des d'allí i amb destinació a tot l'organisme, es duen a terme tasques de compensació.

Utilitzant aquest mecanisme natural de l'organisme, els bioestimuladors són capaços de desencadenar una resposta aguda per equilibrar el nivell sistèmic mitjançant l'estímul hipofisari, i a tot aquest procés l'anomenem bioestimulació . La resposta que es genera amb aquest tractament li confereix una notable innocuïtat.

És un tractament no invasiu, apropiat per optimitzar i equilibrar el sistema immunològic, sense risc i amb molta eficàcia.

L'aplicació de bioestimuladors poden proporcionar efectes analgèsics, hemostàtics, antial·lèrgics, antiinflamatoris. Equilibra del sistema humoral i enzimàtic, potencializa l'acció d'antibiòtics, equilibra el sistema neuro-vegetatiu, sense efectes negatius locals o generals.

El sistema d'actuació de la bioestimulació és completament biològic i no invasiu, per tant no depèn de l'activitat de fàrmacs i és perfectament compatible amb qualsevol teràpia o tractament, tenint grans èxits quan s'administra amb antibiòtics, pal·liant la immunodeficiència que aquests produeixen com a efecte col·lateral i augmentant la seva eficàcia de destrucció selectiva.
Les malalties autoimmunes són malalties cròniques i recidivants, on cada recurrència comporta el risc potencial d'acumular dany irreversible. Produeixen una interferència important en la vida laboral i poden ser font notòria de discapacitat i dependència.

El nostre sistema immunològic ens protegeix contra les malalties i les infeccions. Però, si tenim una malaltia autoimmune, el nostre sistema immunològic ataca les cèl·lules sanes del nostre cos per error. Les malalties autoimmunes poden afectar moltes parts de l'organisme.

No es coneixen les causes. Aquestes malalties tendeixen a ser hereditàries. Les dones presenten un major risc de patir-les.

Hi ha més de vuitanta tipus d'aquestes malalties i algunes tenen símptomes similars. Això dificulta que el metge sàpiga si realment pateix d'un d'aquests trastorns i, en cas de patir, de quin d'ells es tracta. Obtenir un diagnòstic pot resultar frustrant i estressant. En molts casos, els primers símptomes són fatiga, dolors musculars i febre més aviat baixa. Però el símptoma clàssic d'una malaltia autoimmune és la inflamació, que pot causar enrogiment, acalorament, dolor i inflor.

Les malalties també poden fer-se més agudes, o sigui que té moments en què empitjoren però poden també tenir remissions que és quan els símptomes milloren o desapareixen. El tractament depèn de la malaltia, però en la majoria dels casos, l'important és reduir la inflamació.
La inflamació o edema és la forma de manifestar-se de moltes malalties.

És una resposta de l'organisme davant de qualsevol agressió del medi, lesió o invasió de bacteris que serveix per dirigir certs mecanismes de defensa cap al punt en què es localitza el malestar. Mitjançant aquest fenomen augmenta l'aportació de sang que permet que els glòbuls blancs traspassin els vasos sanguinis i es dirigeixin a la zona afectada amb més facilitat per destruir possibles microorganismes invasors.

La resposta inflamatòria sorgeix amb el fi defensiu d'aïllar i destruir l'agent nociu, així com reparar el teixit danyat.
La inflamació o edema és la forma de manifestar-se de moltes malalties.

És una resposta de l'organisme davant de qualsevol agressió del medi, lesió o invasió de bacteris que serveix per dirigir certs mecanismes de defensa cap al punt en què es localitza el malestar. Mitjançant aquest fenomen augmenta l'aportació de sang que permet que els glòbuls blancs traspassin els vasos sanguinis i es dirigeixin a la zona afectada amb més facilitat per destruir possibles microorganismes invasors.

La resposta inflamatòria sorgeix amb el fi defensiu d'aïllar i destruir l'agent nociu, així com reparar el teixit danyat.
Les plaquetes són orgànuls que tenim tots a la nostra sang, i que juguen un paper primordial en la reparació i regeneració natural dels teixits lesionats, en contenir grànuls plens de substàncies químiques que, quan s'alliberen, dirigeixen la complexa cascada d'estímuls que mobilitzaran la resposta reparadora i el teixit lesionat s'acabarà curant.
Les cèl·lules mare són la matèria primera del cos; a partir d'elles es generen totes les altres cèl·lules amb funcions especialitzades. Sota les condicions adequades en el cos o en un laboratori, les cèl·lules mare es divideixen per formar més cèl·lules anomenades cèl·lules filles.

Aquestes cèl·lules filles es converteixen en noves cèl·lules mare (autorenovació) o en cèl·lules especialitzades (diferenciació) amb una funció més específica, com cèl·lules sanguínies, cèl·lules cerebrals, cèl·lules del múscul cardíac o cèl·lules òssies. Cap altra cèl·lula del cos té la capacitat natural de generar nous tipus de cèl·lules.
El cartílag és un teixit que fa d'amortidor, protegeix els extrems dels ossos i afavoreix el moviment de l'articulació. Quan el cartílag es desgasta va perdent elasticitat i força, i arriba a provocar un mal funcionament de l'articulació.

Com a conseqüència, apareix el dolor i la dificultat per a moure's.
Les arrugues són el resultat del procés normal de l’envelliment del teixit cutani, i de la gesticulació repetida. Per això no totes les arrugues de la cara són iguals: unes es formen pels moviments repetitius de la musculatura facial (arrugues d’expressió), i altres es generen amb el pas del temps al modificar-se la xarxa del teixit cutani.

Arrugues d’expressió:
En tot moment ens expressem realitzant moviments que provoquen la contracció i relaxació de les cèl· lules de la dermis i dels fibroblastes. Amb la repetició d’aquests moviments facials, la pell perd la capacitat de tornar al seu estat original, o sigui, els fibroblastes ja no es relaxen, de manera que el teixit cutani queda contret, formant-se l’arruga d’expressió permanent.

Aquestes arrugues es comencen a notar a partir dels 30 anys i amb el pas del temps es fan més profundes i visibles. Les zones on hi ha més arrugues d’aquest tipus són: front, al voltant dels ulls (“potes de gall”), al voltant del nas i sobre el llavi superior (“codi de barres”).

Arrugues generades pel pas del temps:
− Arruga de trama – en una pell jove l’estrat corni està format per una trama de línies que es creuen de manera ordenada, creant formes romboidals. Amb els anys es perd aquest entramat, i es desordena, de manera que es formen les arrugues.
− Arrugues de laxitud – amb l’edat la pell perd turgència, i es formen plecs per
relaxació musculocutània.
− Arrugues de posició – amb l’envelliment, les fibres de col· lagen i elastina es degeneren, de manera que els plecs del teixit cutani no tenen capacitat de tornar al seu estat original.

Causes de la formació de les arrugues
La causa exacta de la formació d’una arruga no es coneix, però es pot parlar de causes extrínseques i intrínseques

>>> Causes extrínseques
Són tots els factors externs a l’organisme que afavoreixen l’aparició de les arrugues. D’aquestes causes la que fa més mal a la pell és la radiació solar. La radiació ultravioleta B penetra fins a la dermis, fent que desapareguin les papil· les dèrmiques i disminuint la regeneració cel· lular. La radiació ultravioleta A arriba fins a la zona més profunda de la dermis, provocant danys al col· lagen i elastina. Tots aquests efectes nocius de la radiació solar sobre la pell és el que s’anomena fotoenvelliment, que deixa la pell flàccida i amb arrugues molt marcades.

>>> Causes intrínseques
Aquestes causes són les que depenen de la morfologia de la pell i del propi envelliment de l’organisme, degut al pas del temps. Dintre d’aquestes causes hi ha:
- Contracció cutània – els músculs facials es contreuen i relaxen contínuament. Quan les contraccions es fan indefinides i no es relaxen és quan es formen les arrugues d’expressió.
− Envelliment cronològic – amb el pas del temps la pell perd la capacitat de suport, les fibres de col· lagen es degeneren, els glucosaminoglicans perden la capacitat de retenir aigua, de manera que la pell perd densitat i les fibres d’elastina es disposen a l’atzar, cosa que fa disminuir l’elasticitat de la pell. Tot això afavoreix l’aparició de les arrugues.
− Envelliment hormonal – els canvis hormonal també es noten en la pell, ja que fan que disminueixi la quantitat i qualitat de les fibres de col· lagen.
Els factors de creixement són un conjunt de substàncies, la majoria de naturalesa proteica, que juntament amb les hormones i els neurotransmissors tenen una funció clau en la comunicació cel·lular, que promouen el desenvolupament dels teixits.

El plasma ric en plaquetes (PRP) s’obté de la sang del mateix pacient després de concentrar i trencar les plaquetes sanguínies, desprenent així els factors de creixement que aquestes plaquetes contenen.

La funció dels factors de creixement no només és la d'estimular la proliferació cel·lular mitjançant la regulació del cicle cel·lular iniciant la mitosi, sinó també mantenir la supervivència cel·lular, estimular la migració cel·lular, la diferenciació cel·lular i fins i tot l'apoptosi.
Les cèl·lules mare són la matèria primera del cos; a partir d'elles es generen totes les altres cèl·lules amb funcions especialitzades. Sota les condicions adequades en el cos o en un laboratori, les cèl·lules mare es divideixen per formar més cèl·lules anomenades cèl·lules filles.

Aquestes cèl·lules filles es converteixen en noves cèl·lules mare (autorenovació) o en cèl·lules especialitzades (diferenciació) amb una funció més específica, com cèl·lules sanguínies, cèl·lules cerebrals, cèl·lules del múscul cardíac o cèl·lules òssies. Cap altra cèl·lula del cos té la capacitat natural de generar nous tipus de cèl·lules.
És un tractament que s'aplica directa i localment a la zona danyada. Utilitzant aquest mecanisme natural de l'organisme, els bio estimuladors són capaços de desencadenar una resposta aguda per equilibrar el nivell sistèmic mitjançant l'estímul hipofisiari. A tot aquest procés l'anomenem bio estimulació. La resposta que es genera amb aquest tractament li confereix una notable innocuïtat.
Un preparat autòleg  es refereix a un preparat obtingut de la sang del propi pacient.

L'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, classifica el 'plasma autòleg i les seves fraccions, components o derivats com medicament d'ús humà, i, el fet d'obtenir-lo mitjançant una tècnica o una altra, no canvia la seva consideració com a tal medicament d'ús humà.
Les plaquetes són orgànuls que tenim tots a la nostra sang, i que juguen un paper primordial en la reparació i regeneració natural dels teixits lesionats, en contenir grànuls plens de substàncies químiques que, quan s'alliberen, dirigeixen la complexa cascada d'estímuls que mobilitzaran la resposta reparadora i el teixit lesionat s'acabarà curant.
Una malaltia crònica és una malaltia que no es cura en un temps curt, definit habitualment en tres mesos.

Les malalties cròniques són malalties que no posen en risc la vida de la persona a curt termini, de manera que no són emergències mèdiques. Tanmateix, poden ser extremament serioses, i algunes d'elles, com per exemple determinats tipus de càncer, causen una mort segura.

Les malalties cròniques també inclouen tots els trastorns en què un símptoma existeix continuadament, i, tot i que no posen en risc la salut física de la persona, són extremament incòmodes, pertorbant la qualitat de vida i les activitats dels malalts. Aquest últim cas inclou les síndromes doloroses.

Moltes malalties cròniques són asimptomàtiques o gairebé asimptomàtiques gran part del temps, però es caracteritzen per episodis aguts perillosos i/o molt incòmodes.
És un tractament que s'aplica directa i localment a la zona danyada. Utilitzant aquest mecanisme natural de l'organisme, els bio estimuladors són capaços de desencadenar una resposta aguda per equilibrar el nivell sistèmic mitjançant l'estímul hipofisiari. A tot aquest procés l'anomenem bio estimulació. La resposta que es genera amb aquest tractament li confereix una notable innocuïtat.