Proves d’Esforç

Després del procediment s'obtenen dades que permeten un assessorament mèdic de l'entrenament, determinant les intensitats d'exercici recomanables per aconseguir una millora en el rendiment esportiu.
Els procediments de la prova en esportistes són aquells que suposen increments progressius de la càrrega de treball, amb una durada màxima entre deu i quinze minuts, amb anàlisi directa del consum d'oxigen, i aconseguint nivells màxims d'esforç.

D'acord amb les recomanacions de la Societat Espanyola de Cardiologia és imprescindible realitzar un electrocardiograma abans de la prova, i monitoritzar (visualitzar) de forma contínua l'electrocardiograma en l'exercici i almenys durant 3-5 minuts durant la recuperació.

El consum d'oxigen és la determinació més adequada per mesurar la capacitat per realitzar exercici aeròbic: un consum d'oxigen major és propi d'esportistes ben entrenats. L'evolució del consum d'oxigen és paral·lela a la millora del rendiment esportiu.
TANCAR
Edat biològica : és la que es correspon amb l'estat funcional dels nostres òrgans comparats amb patrons estàndard per a una edat. És per tant un concepte fisiològic. És molt més interessant saber l'edat biològica que l'edat temporal o cronològica amb què mesurem sempre lo vells que som, ja que l'edat biològica ens revela l'envelliment real de les nostres cèl·lules, és a dir, com han afrontat elles el pas del temps. Si sabem com han envellit sabrem llavors quina és la nostra edat biològica.
Una malaltia crònica és una malaltia que no es cura en un temps curt, definit habitualment en tres mesos.

Les malalties cròniques són malalties que no posen en risc la vida de la persona a curt termini, de manera que no són emergències mèdiques. Tanmateix, poden ser extremament serioses, i algunes d'elles, com per exemple determinats tipus de càncer, causen una mort segura. Les malalties cròniques també inclouen tots els trastorns en què un símptoma existeix contínuament i, tot i que no posen en risc la salut física de la persona, són extremament incòmodes, pertorbant la qualitat de vida i les activitats dels malalts. Aquest últim cas inclou les síndromes doloroses.

Moltes malalties cròniques són asimptomàtiques o gairebé asimptomàtiques gran part del temps, però es caracteritzen per episodis aguts perillosos i/o molt incòmodes.
La pressió arterial és la força que fa la sang contra les parets de les artèries. Cada vegada que el cor batega, bombeja sang cap a les artèries. La seva pressió arterial estarà al nivell més elevat al bategar el cor bombant la sang. A això se li diu pressió sistòlica. Quan el cor està en repòs, entre un batec i un altre, la pressió sanguínia disminueix. A això se li diu la pressió diastòlica.

En la lectura de la pressió arterial s'utilitzen aquests dos valors, les pressions sistòlica i diastòlica. La lectura amb valors de

120/80 o menys són normals
140/90 o més indiquen hipertensió arterial

Entre 120 i 139 per al número més elevat, o entre 80 i 89 per al número més baix és prehipertensión.

La hipertensió arterial no sol tenir símptomes, però pot causar problemes seriosos com ara vessaments cerebrals, insuficiència cardíaca, infart i insuficiència renal. Vostè mateix pot controlar la pressió arterial mitjançant hàbits de vida saludables i, de ser necessari, medicaments.
El colesterol és una substància present en els teixits animals exclusivament, pel que no es troba en vegetals ni els seus derivats.

L'organisme utilitza al colesterol com a matèria primera per a la síntesi de membranes cel·lulars, sals biliars i vitamines i hormones fonamentals per a la vida de les nostres cèl·lules.

El colesterol circula lligat a diferents lipoproteïnes de la nostra sang, on podem distingir a grans trets, un colesterol bo que és el HDL, i un colesterol dolent anomenat LDL. El HDL ajuda a netejar la paret interna dels vasos arterials, i les LDL són les que afavoreixen el dipòsit i generació de la placa d'ateroma que acaba per obstruir les artèries.

El nivells de colesterol LDL, s'ha demostrat fefaentment, s'associen a major risc de malaltia cardiovascular especialment infart, i d'altra banda les HDL tindrien un paper protector d'aquestes patologies que al nostre país representen la primera causa de mort, i on cada vegada més adults joves, i també adolescents i nens s'ha vist són portadors d'aquesta malaltia i dels seus riscos.
Els triglicèrids són el principal tipus de greix transportat per l’organisme. Normalment provenen dels aliments que mengem però també poden ser produïts pel cos.

L’excés de calories, alcohol o sucres són convertits en triglicèrids i emmagatzemats a les cèl·lules grasses.

El fetge també produeix triglicèrids i en canvia alguns a colesterol. El fetge pot canviar qualsevol font d’excés de calories en triglicèrids.

Els nivells de triglicèrids varien amb l’edat, i també depenen del temps que fa què s’han ingerit aliments abans de l’examen. si fa poc o molt temps. La mesura és més precisa si no s’ha menjat en les 12 hores prèvies a l’examen. El valor normal és de 150 mg./dl. Per als que pateixen problemes cardíacs, els nivells d’aquesta substància han de ser inferiors als 100 mg./dl.

Triglicèrids en relació al colesterol.

Quan la persona menja, els triglicèrids es combinen amb una proteïna en la seva sang per formar el que s’anomena lipoproteïnes d’alta i baixa densitat. Aquestes partícules de lipoproteïnes contenen colesterol. Per formar triglicèrids en el fetge el procés és similar, el fetge pren els carbohidrats i proteïnes sobrants del menjar i els canvia a greix. Aquest greix llavors es combina amb proteïna i colesterol per formar lipoproteïnes de molt baixa densitat, que són alliberades al torrent circulatori.

Els alts nivells de triglicèrids pot tenir diverses causes:

.- Excés de pes: els triglicèrids augmenten generalment a mesura que augmenta el pes

.- Consum excessiu de calories: Els triglicèrids s’eleven a mesura que s’augmenta de pes o s’ingereixen masses calories, especialment provinents de sucre i l’alcohol. L’alcohol augmenta la producció de triglicèrids en el fetge.

.- Edat: els nivells de triglicèrids augmenten regularment amb l’edat

.- Medicaments: Algunes drogues com els anticonceptius, esteroides, diürètics causen augment en els nivells dels triglicèrids.

.- Malalties: La diabetis, l’hipotiroïdisme, les malalties renals i hepàtiques estan associades amb nivells alts de triglicèrids. Entre els grups que han de vigilar amb més cura el seu nivell de triglicèrids es troben els diabètics i les dones després de la menopausa. Més d’un 75% dels diabètics tenen els nivells de triglicèrids alts i el 30% de les dones que han passat per la menopausa pateixen d’aquest mateix problema.

.- Herència: algunes formes d’alts nivells de triglicèrids ocorren entre membres d’una mateixa família.
A l’Enciclopèdia Catalana es defineix l’obesitat com l’acumulació excessiva de greix, que provoca un augment del pes corporal. És una malaltia crònica multifactorial, fruit de la interacció de factors genètics i ambientals, que es caracteritza per un excés de greix corporal (teixit adipós).
Son les malalties que afecten a l'aparell respiratòri. Les principals són:

- Insuficiència respiratòria. Disminució de la capacitat pulmonar per a intercanviar gasos. Pot ser causada pels dipòsits de quitrà del tabac sobre la superfície respiratòria, per asma, per infeccions, etc.

- Asma bronquial. Contracció sobtada dels músculs bronquials generalment deguda a una reacció al·lèrgica. Provoca una sensació d'ofec molt desagradable.

- Edema pulmonar. Infiltració d'un líquid serós que envaeix l'interior dels pulmons provocant insuficiència respiratòria.

- Infart de pulmó. Dolor molt fort al pit provocat per embòlia pulmonar, és a dir per un coàgul que obstrueix un vas que aporta sang als teixits pulmonars.

- Malalties infeccioses. Víriques. Les principals són refredat i grip. Bacterianes. Segons el tram afectat es diferencien les següents malalties: sinusitis, amigdalitis, faringitis, laringitis, bronquitis, pleuritis (pleures), pulmonia o pneumònia. A més cal citar la tuberculosi (infecció produïda pel bacil de Koch que dóna lloc a la formació de cavernes en els pulmons) i la tos ferina (tos convulsiva, afecta a lactants i nens petits).
El terme malaltia cardiovascular es refereix a les malalties del cor i els vasos sanguinis (artèries i venes) de tot el cos, incloent el cervell, el cor, les cames i els pulmons. La malaltia cardiovascular no passa ràpidament. Amb el temps, les artèries que porten sang al cor i al cervell es poden bloquejar amb l'acumulació de cèl·lules de greix i colesterol (placa).

La menor quantitat d'oxigen que arriba al múscul cardíac a causa dels bloqueigs a les artèries causa atacs cardíacs.

La falta d'oxigen al cervell com a conseqüència de la presència d'un coàgul de sang o d'una hemorràgia cerebral per la ruptura d'un vas sanguini, causa un accident cerebrovascular.
La depressió és un trastorn mental freqüent, que es caracteritza per la presència de tristesa, pèrdua d'interès o plaer, sentiments de culpa o falta d'autoestima, trastorns del son o de la gana, sensació de cansament i falta de concentració.

La depressió pot arribar a fer-se crònica o recurrent, i dificultar sensiblement l'acompliment en el treball o l'escola i la capacitat per afrontar la vida diària. Si és lleu, es pot tractar sense necessitat de medicaments, però quan té caràcter moderat o greu es poden necessitar medicaments i psicoteràpia professional.

La depressió és un trastorn que es pot diagnosticar de manera fiable i que pot ser tractat per especialistes.
El nostre cos disposa de sistemes bàsics que ens ajuden a aconseguir determinats objectius necessaris per a la vida (com l'autoprotecció o l'alimentació) ia protegir-nos de les amenaces externes.

L'ansietat és, en molts casos, una resposta normal davant una amenaça, que té per objectiu protegir-nos. Aquesta resposta implica a diferents sistemes del nostre organisme (fisiològic, afectiu, cognitiu i conductual), que s'activen de diferent manera segons sigui l'amenaça.

En els trastorns d'ansietat, l'amenaça percebuda és irreal o exagerada, però suficient com per fer que el sistema s'activi com si hagués de protegir-nos d'una terrible amenaça. Així doncs, tot i que una persona pot desitjar parlar en públic amb fluïdesa, expressar correctament el que desitja dir i romandre tranquil · la, els seus sistemes no estan obeint als seus desitjos, sinó a l'amenaça que percep en la situació (la possibilitat d'una avaluació negativa per part dels altres). Com menys efectiva i més incapaç es consideri aquesta persona per afrontar la situació, més gran serà l'amenaça que percep i major l'activació d'aquest sistema d'autodefensa que l'empeny a evitar la situació temuda.

L'activació del sistema d'ansietat davant l'amenaça percebuda (en aquest cas, el rebuig del grup) genera una sèrie de símptomes que li impedeix funcionar i això, al seu torn, augmenta la sensació d'amenaça.
El sobrepès i l’obesitat es defineixen com un excés de pes corporal, produït per un augment de les reserves de greix per sobre del considerat normal, en funció de les característiques individuals (altura, corpulència, edat i sexe).

La diferència entre un i altre terme és el grau d’excés de pes, que és menor en el sobrepès. Dit d’una altra manera, les persones amb sobrepès poden no tenir obesitat, mentre que les persones obeses sempre tenen sobrepès.

El pes normal o pes saludable és aquell que permet mantenir un bon estat de salut i gaudir d’una bona qualitat de vida. Es calcula en funció de les característiques (edat, sexe o complexió) de cada persona.

L’excés de pes augmenta el risc de patir malalties cardiovasculars, diabetis, trastorns de l’aparell locomotor i alguns tipus de càncer, entre altres problemes de salut, i pot arribar a produir discapacitat.

Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’any 2016 el sobrepès i l’obesitat afectaven més de 1.900 milions de persones adultes (de 18 anys o més) i més de 340 milions d’infants i adolescents (de 5 a 19 anys).

Quant al nostre territori, l’Enquesta de salut de Catalunya 2016 revela que la meitat de la població de 18 a 74 anys i el 36,3% de la població de 6 a 12 anys té excés de pes.

L’augment de l’obesitat és tan alarmant en les darreres dècades que l’OMS ha arribat a considerar aquest trastorn com l’epidèmia del segle xxi.